Ramon Bosch
És difícil analitzar des d’aquí les causes del resultat electoral de Madrid. Primer perquè aquí llegim uns diaris i allà en llegeixen uns altres.
És necessari ser un assidu lector de la premsa capitalina per entendre el marc mental en què s’han situat aquestes votacions. La premsa i la mateixa Ayuso han plantejat aquestes eleccions com si fossin una versió posmoderna del motí de Squillace, quan els madrilenys es van revoltar contra aquest ministre de Carles III que volia escurçar per decret les mides de les capes i els barrets dels espanyols en general i dels madrilenys en particular. D’aquí el clam per la llibertat en els cartells del PP, una llibertat que no tenia gaire a veure amb la que es reclamava des dels balcons de Catalunya fa un temps, sinó una llibertat més d’estar per casa o, si es vol, més de poder sortir de casa.
Just després de les eleccions, el nostre cofoisme congènit va fer circular per les xarxes socials una gràfica en què es comparaven els resultats del PP a Madrid i a Catalunya en les darreres, i sengles, eleccions: Madrid, 45%; Catalunya, 4%. I a sota de la gràfica: “I encara hi ha qui diu que és el mateix país”. Però aquestes xifres s’acosten més si comparem els resultats del populisme del PP a Madrid amb els resultats del populisme de JxCat a Catalunya. Ni Ayuso ni JxCat van elaborar cap proposta política que anés més enllà de l’apel·lació als sentiments més bàsics dels votants. Algú em sabria explicar les diferències que hi ha entre el model de salut pública d’Ayuso i el de JxCat, o entre el paper que ha de jugar l’educació concertada en els dos models polítics, o si s’han de subvencionar les escoles que promouen la segregació per sexes a les aules? Segur que són dos models socials tan diferents? Però d’aquests temes no se’n va parlar, ni de la gestió de la pandèmia, ni allà ni aquí, tot va quedar subsumit, allà i aquí, a una paraula màgica, llibertat, que pel que es veu serveix per a tot, com l’ungüent del Panxo.
El que crec que s’hauria de preguntar la socialdemocràcia després de les eleccions a Madrid és per què el PP ha pogut situar com a triomfador un discurs tan simplista com el d’Ayuso. Em sembla que la resposta és tan evident com incòmoda: la socialdemocràcia, i l’esquerra en general, s’ha perdut en una retòrica que no interessa al comú de la gent, és més, que l’allunya de la política. Els llicenciats en Ciències Polítiques (quin oxímoron!) que en els darrers anys han anat ocupant les posicions de lideratge de l’esquerra s’han instal·lat en un discurs autorefencial, el que han après a la Facultat, que té molt poc a veure amb les preocupacions de la gent del carrer. Si no em parles a mi, per què t’he de votar? El discurs central de l’esquerra no pot ser un discurs adreçat a les minories ideologitzades, ni segrestat per aquestes minories.
Segurament sóc ingenu, però crec que després de les eleccions de Madrid el PSOE està davant d’una gran oportunitat, la de construir el seu propi discurs territorial i reconstruir el seu discurs social, allunyant el primer dels dogmes de la dreta i el segon dels dogmes de les minories convertides en grups de pressió. Si no ho fa, seguirà tenint aquest aire de rellogat a la Moncloa que no gosa tocar res per no fer enfadar l’amo. L’exemple és Biden, que semblava que havia de ser un president de transició i està emprenent unes polítiques d’un abast i d’una profunditat com no es van veure en temps d’Obama. La política són fets i més val que a un polític el puguin criticar pel que fa que no pas pel que no fa.
