Josep Ballbè i Urrit
Enguany, fa seixanta anys que l’orde salesià va arribar a Terrassa. De la mà del pare Rómulo Piñol Aresté, fill del poblet lleidatà de Maials.
Va ser ell qui va decidir el nom que duria el col·legi que s’instal·lava al barri de la Maurina: justament el que he triat per títol d’aquesta columna. Un centre educatiu que guardo amb estima màxima. Justament avui, el santoral ens porta la diada del personatge. El sant no màrtir més jove del catolicisme. Morí justament tres setmanes abans de complir els 15 anys.
Quatre anys abans –any 1853– entrà a formar part de l’oratori de Dom Bosco. Com a escolanet. El fundador dels salesians s’adonà, ràpidament, que era un alumne més que extraordinari. A banda, el noi li expressà el desig de fer-se capellà.
Alhora, vivia interiorment el sentit del sacrifici personal. Fins al punt de consumir sols mitja ració, a l’hora dels àpats. Deia que calia dormir menys hores i dedicar més temps a la pregària. Sobretot a la Mare de Déu. La seva delicada salut, però, va fer que se n’anés a una edat molt primerenca, arran d’una inflamació pulmonar greu (9 de març de 1857). Les seves restes descansen a la basílica de Maria Auxiliadora (a Torino).
No pretenc –en cap moment– quedar-me pas en la biografia d’aquest sant vailet. Tot plegat no ha estat altra cosa que una mena de petita introducció. Amb ella, pretenc remarcar la tasca impagable d’aquest centre educatiu de la nostra vila. En la vessant pedagògica i social de l’entorn més immediat. A banda de l’escola convencional, de bon principi va comptar amb tallers (escoles professionals). Si imaginem mínimament el batec industrial de Terrassa de l’albada dels anys seixanta, ho entendrem tot molt més fàcilment. Una raó de més per insistir en un sentiment d’agraïment per la fondària i la vàlua d’una tasca ben feta.
Al llarg de tots aquests anys, hem estat molts terrassencs els qui hem passat per llurs instal·lacions. Des de la meva pròpia experiència personal, reconec íntimament el que arriben a representar en el meu rol vital. Sovint, potser les paraules se les emporta el vent. En el cas que ens ocupa, tanmateix, dono fe que fins i tot em puc quedar curt.