Joan Tamayo Sala
Encara som una majoria silenciosa els permetem que, a l’Estat espanyol ,el dret a l’habitatge digne sigui vulnerat i menyspreat cada dia de la forma més “impune”.
La crisi sanitària està generant encara més precarietat. Són moltes les famílies que no poden fer front a la seva hipoteca o lloguer. Serveix com a exemple un recent informe de l’Ajuntament de Barcelona sobre els desnonaments a la ciutat que ens deixa unes xifres esfereïdores. Entre el 18 de gener i el 28 de febrer de 2021 s’han produït més de 450 desnonaments amb més de 1.500 persones afectades. El 37% d’aquestes són menors d’edat, tot això tenint en compte que durant l’estat d’alarma tenim la moratòria de desnonaments. Què passarà quan s’aixequi l’estat d’alarma?
Les dades són significatives: el 50% dels desnonaments han estat en edificis de grans propietaris, el 68% han estat per casos de lloguer i el 32% per situacions d’ocupacions en precari. A més, el 90% d’aquests s’han pogut aturar també gràcies als col·lectius en defensa de l’habitatge. Volia tenir dades sobre Terrassa, però m’ha estat impossible. La manca de transparència de l’administració municipal és molt preocupant.
A Terrassa hi ha molts desnonaments cada setmana. Les empreses (la majoria, fons voltor) fan i desfan com volen. Els treballadors i les treballadores de Polítiques Socials d’Habitatge de l’Ajuntament estan entregats a la seva feina i aconsegueixen parar molts desnonaments, així com les entitats i moviments socials de la ciutat. Malgrat tot, és insuficient i la sensació de caos i desemparament és general. La situació, un cop passi l’estat d’alarma, serà dramàtica. Un cop més el PP, amb la complicitat de la banca i els grans especuladors, va aconseguir que el Tribunal Constitucional anul·lés les millores aconseguides amb el decret llei 17/2019 que corresponsabilitzava a oferir solucions a les famílies abans de desnonar-les.
Actualment, a les grans ciutats les habitacions rellogades (3.100 només a Barcelona l’any 2020) són l’últim recurs abans del “carrer”. Entitats com Càritas han duplicat la quantitat d’ajudes a l’habitatge i a persones vulnerables.
El govern de l’Estat, que lidera i sustenta, actualment, el PSOE ( i abans el PP), segueix sent el gran avalador i garant del “rendisme” immobiliari. Històricament, els dos grans partits constitucionalistes, amb l’aval de PNB i CiU, han estat “dependents” dels grans propietaris. Una classe amb un estatus especial que encara prové del franquisme. Es calcula que són uns 3 milions de famílies. Els privilegis de què segueixen gaudint els grans propietaris “rendistes” causen un forat a Hisenda de més de 10.000 milions d’euros a l’any. Per posar-ne un exemple: les rendes del treball arriben a pagar una mitjana d’un 1.000% més d’impostos que un d’aquests grans “rendistes”.
El 70% de l’acumulació de la riquesa a Espanya des del 1950 està vinculat al sector immobiliari. Com ha assenyalat el relator de les Nacions Unides per a l’Habitatge Adequat, diverses dècades de mercantilització i finançament de l’habitatge a l’Estat espanyol han convertit el dret a l’habitatge en un dret “no reconegut”. Abans de la pandèmia, les dades de desnonaments per aplicació de la Llei d’arrendaments urbans suposaven el 65% del total. Avui, amb quatre milions d’aturats i milers d’empreses amb ERTO, la finalització de l’estat d’alarma, prevista per al 9 de maig, pot suposar un desastre de grans dimensions per a totes les famílies que esperen les sentències judicials.
Davant de tot això, què fem a Terrassa? Què fa l’Ajuntament? L’anterior govern socialista va voler impulsar un pla d’habitatge, insuficient, però ni això ha tirat endavant, ni cap iniciativa amb força, per garantir el dret a l’habitatge ni per planificar a curt, mitjà o llarg termini. Aquesta passivitat em genera interrogants que necessiten una resposta urgent:
Com és que encara no tenim un pla d’habitatge consensuat per a tota la ciutadania, en actiu, amb mesures concretes que contemplin, per exemple, quins són els reptes als quals ha de fer front la Terrassa del futur, o com prevenir i atendre l’emergència habitacional i l’exclusió residencial, o com garantir el bon ús de l’habitatge?
Com podem ampliar el parc assequible i contribuir a la garantia de la funció social de l’habitatge i evitar-ne els usos anòmals? Com preparem la ciutat per a l’envelliment de la població? Com evitem la substitució d’habitatges i protegim els residents? Com desenvolupem una política activa de rehabilitació? Com mobilitzem el parc privat cap a l’habitatge assequible? Farem un pla de xoc urgent?
Com és que no tenim cap òrgan en actiu que inclogui la participació de la ciutadania perquè ajudi a dissenyar polítiques pel dret a l’habitatge?
Quants habitatges de lloguer social de nova construcció s’estan fent a Terrassa i quina previsió hi ha?
Quin parc públic d’habitatges de lloguer assequible tenim?
Es municipalitza sòl urbà a Terrassa, tenint en compte que a les grans ciutats del nostre país el sòl que no es pot vendre representa fins a un 75%?
Quina transparència i quina gestió es dona al registre de sol·licitants d’habitatge públic?
Dels desnonaments que no es poden parar, quina alternativa se li dona a les persones afectades? I als menors? Tenim un cens d’habitatge públic a la ciutat? Quin percentatge d’aquest s’incorpora al parc de lloguer social?
Es mobilitzen habitatges buits per tal d’incrementar ràpidament el pac de lloguer social i assequible? Es promociona la rehabilitació proactiva per a la millora de la funcionalitat i l’accessibilitat dels habitatges per fer-los més eficients energèticament, perquè generin ocupació i s’impedeixi l’especulació? Es promocionen noves formes d’accés i gestió de l’habitatge assequible?
L’Ajuntament de Terrassa, com a part de l’administració de l’Estat, i pel principi de subsidiarietat, no pot restar al marge del que està passant i menys quan des de fora s’està reclamant coses com aquesta: Espanya ha estat condemnada quatre vegades per vulneració del dret humà a l’habitatge adequat, principalment en casos de desnonament sense alternativa “habitacional”. La Comissió de Drets Econòmics, Socials i Culturals reclama a Espanya des del 2015 que adopti mesures en matèria d’habitatge des d’un enfocament de drets humans per complir amb l’article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals signat fa més de quatre dècades (1976).
Espero que per dignitat i responsabilitat es comenci a moure algú o alguna cosa, i no només els ciutadans afectats o els treballadors i treballadores de l’Ajuntament que estan al peu del canó.
