Opinió

El timbaler del Bruc

Josep Ballbè

Demà s’acompliran 213 anys de l’esclat de la Guerra de la Independència.

Un bàndol dels batlles de Móstoles generà la revolta contra les tropes de Napoleó. En clau catalana, però, voldria fer referència a la llegenda del timbaler del Bruc. El 9 de febrer de 1808, l’exèrcit francès travessava els Pirineus. Una setmana després, ja eren a Barcelona, passant a governar Catalunya, que caigué en una crisi econòmica i social sense precedents.

El 4 de juny, una columna francesa sortí –pel camí ral– cap a ponent, en direcció Saragossa. Havien de passar per Manresa i Igualada, amb ordres al general que la dirigia de castigar-les exemplarment. No endebades, havien esdevingut l’epicentre de la insurrecció.

Dos dies després, començà la primera batalla del Bruc. Els efectius francesos fregaven les 4.000 unitats. Els d’ací, però, no arribaven a la meitat, amb un fort component de sometents de les comarques del Bages, l’Anoia i l’Urgell… La segona refrega, una setmana més enllà, es presentava molt desigualada, amb un fort component tàctic…

…Fou ací on sorgí la figura de n’Isidre Lluçà Casanoves, el timbaler. Fill de Santpedor i amb només 17 anys, s’ajudà d’un timbal de les confraries per fer creure que la reverberació tamboril –xocant amb el rocam de Montserrat– augurava una munió de resistents molt superior a la real. Això explica que aquest parell de batusses trenqués el mite imbatible de les tropes napoleòniques, pensant que se’ls apropava un exèrcit molt superior. La consigna de les autoritats era aplegar-se a can Massana, a uns 20 quilòmetres de la capital del Bages: un indret estratègic on creien que podrien aturar l’enemic.

De tot plegat, val la pena remarcar un fet especialment: la gent de la contrada–només amb la rauxa pròpia, sense cavalleria, artilleria ni militar al front– assolí la fita de doblegar l´invasor. Gràcies a un primer atac demolidor, la batalla va finir amb la derrota francesa. En la retirada, els “gavatxos” no van deixar de ser perseguits per diferents partides guerrilleres, fins més enllà d’Esparreguera.

Per tancar la columna, deixeu-me dir que esdevé força interessant conèixer la nostra història i les nostres arrels. Si més no de cara a estimar allò que és nostre. I, alhora, per tal que ningú no ens pugui titllar de “Pau timbales”. És a dir, de beneit o amb poc abast mental.

To Top