Josep Ballbè i Urrit
Santa Caterina de Siena, doctora de l’Església, ostenta la condició de copatrona d’Itàlia (des de 1939) i d’Europa (60 anys més tard).
Mística del segle XIV, pot presumir d’un estol d’escrits i d’haver estat màxima “responsable” del retorn del Papat, a Roma (després de l’exili d’Avinyó). Era la filla 23a d’una família que va viure 25 parts. Això sí, la seva germana bessona, Giovanna, moria acabada de néixer (any 1347). Un any després –acabada d’esclatar la pesta negra– el darrer part no va quallar.
De ben petita, va mostrar gran afecció a la pregària i la solitud. Tant és així, que als 7 anys es consagrava a la mortificació fent, alhora, vot de castedat. Tanmateix, cinc anys més tard, els seus pares anaven ben despistats, volent fer de matrimoniers.
Llavors, es va tancar en una habitació, rapant-se el cabell i augmentant la pregària… Fins que un colom es va situar damunt del seu cap. Aquest signe semiòtic va acabar de convèncer son pare de la vocació de na Caterina.
Amb 18 anys, va entrar a l’orde dels dominics. Allí, se sotmetia a llargs períodes de pregària i dejuni. Tan sols s’alimentava del sagrament de l’Eucaristia. Un any més tard, en morir-se el pare, rebé –en somnis– el consell d’obrir-se a l’entorn exterior. Així, finalment es va bolcar en la tramesa de cartes –exactament 381– a persones influents de la vila i en l’atenció dels més desvalguts. De manera especial, durant els anys que va durar la pandèmia… Val a dir que els diferents sants pares que conegué sempre van valorar –en profunditat– els seus consells i parers. M’estic referint, concretament, a Innocenci VI, Urbà V, Gregori XI i Urbà VI.
M’ha vingut de gust parlar-ne trobant-se immersa la societat actual en la forta crisi derivada del coronavirus. Tant de bo que, a hores d’ara, sorgís algun personatge públic amb nivell, coneixements i llums per fixar pautes d’orientació i resolució envers el tema. És llastimós i preocupant –fins i tot, sovint fa fàstic– copsar una munió de dirigents amb una més que dubtosa preparació.
Potser per això, bo i passant full, m’estimo més cloure la columna amb un parell de refranys que complementin el del títol i ens deixin millor sabor de boca: “Per santa Caterina, el molí no fa farina”… I “per santa Caterina, l’avellana és mitja. Per santa Magdalena, és plena”.
