De la dimensió de Josep Maria de Sagarra (Barcelona 1894-1961) en el vessant de dramaturg hi ha algunes obres que reben la influència del seu exili i de l’Europa que és reconstrueix després de la Segona Guerra Civil. Una d’aquestes obres porta per nom “Galatea” (1948), que té com a protagonista una domadora de foques que treballa en un circ i que es queda sense feina perquè la carpa desapareix amb la guerra. Galatea decideix fugar-se amb Jeremies, el pallasso. Ambdós cauen en la misèria i han de posar en venda les foques per poder sobreviure.
La peça de Sagarra va tenir una reestrena en la temporada 1998/99 del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) sota la direcció d’Ariel Garcia Valdés i a l’equip artístic, per cert, hi havia Pere Arquillué, de Terrassa. Ara, Rafel Duran pren el relleu a García Valdés i em fa una nova estrena aquest dijous a la Sala Petita del mateix teatre. En aquesta ocasió també hi tenim un actor egarenc, Pep Ferrer, que per ell, a més, representa el seu debut amb el gran autor català.
Actualitat
Ferrer diu que “Galatea” explica coses que són totalment vigents el dia d’avui. “És una obra que parla de dos mons. Per una banda, hi ha la domadora de foques i el pallasso que viuen de la il·lusió i dels somnis i per altra, hi ha un empresari, un carnisser, que dóna veu als capitalistes que fan diners sense cap mirament. Dos mons, dues classes socials que la pandèmia d’ara, també retrata i visibilitza”.
L’’actor diu que “Galatea” forma part de les obres més existencialistes de Sagarra. “És una obra trencadora respecte a les més conegudes i representades com “L’Hostal de la Glòria”, “El cafè de la marina” i “La Rambla de les floristes”; totes elles escrites abans als inicis dels anys 30 i abans de la Guerra Civil. “Galatea” té més lectures, més metàfores. Sagarra veu de la seva experiència de l’exili a París i d’escriptors europeus com Bertolt Brecht”.
Viatge
Sagarra fa viatjar a “Galatea”, personatge que recau en la gran actriu Míriam Iscla, per París i altres ciutats d’Europa. És en aquest viatge, ple d’incertesa, on coneix una sèrie de persones, entre aquestes un doctor en química refugiat a Suïssa per la seva condició de jueu i un artista a París que es va estar als cafès que freqüentaven Sartre, Beauvoir, Dalí… Ferrer assumeix aquest doble rol. “Són personatges secundaris però ben dibuixats. I, a vegades, els secundaris fan més respecte perquè estan poc a escena, però no poden fallar per res. I, en aquest cas, és complicat. La mateixa obra ja ho és perquè és un text complex i coral, i pateixes si la memòria et juga una mala passada”.
La sinceritat en la qual parla l’actor ens fa preguntar si és que, després d’una llarga carrera a la professió, encara es posa nerviós quan ha de pujar a l’escenari. I respon que sí. “Això no ho supero ni ara que ja tinc 63 anys i hauria d’estar curat d’espants”. Ferrer diu que el motiu és que els artistes són exigents en si mateixos perquè saben que el públic també ho serà. Amb el temps, però ha après algunes estratègies que l’encalmen. A la vella tècnica de fer respiracions, l’actor hi suma caminar entre bastidors amunt i avall per relaxar-se i, a les hores lliures, molta bicicleta i molts quilòmetres.
