Terrassa ha estat sobretot una ciutat industrial. La seva identitat moderna ha crescut entre xemeneies, màquines de filar, ordidors, telers i taules per repassar peces.
Aquesta ciutat industrial comença a perfilar-se d’una forma diferencial a finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Però és en el darrer terç del segle XIX quan Terrassa comença a agafar un contorn genuí. Una prova de la seva ambició no local va ser el Col·legi Terrassenc (actual Escola Pia) que va ser un dels de més anomenada del país. Però el veritable substrat diferencial va ser el tèxtil llaner i la consolidació d’un grup d’empreses de cicle integral, voltades de molts drapaires en forma de producció distribuïda que van permetre erigir un projecte de ciutat. Fora de Barcelona, només Sabadell va viure un procés similar i de la mateixa ambició a Catalunya. I la ciutat industrial va atraure gent de tot arreu, primer de Catalunya i després d’Espanya i va anar creant un estereotip social que de forma bipolar representaven els senyors de Terrassa (en contraposició als homes de Sabadell) i l’anarquista de Terrassa, prototipus de l’obrerisme “enragé”. Aquesta ciutat del tombant del segle XIX va viure sota l’hegemonia política del salisme que va ser un instrument eficaç per crear un districte ben connectat i portar l’Escola Industrial.
Aquests factors, a més del fons d’escenari de la muntanya de Sant Llorenç, de l’hoquei i d’algunes singularitats remarcables en art i arquitectura modernista i noucentista van construir la ciutat industrial. Terrassa com a ciutat del fum. Una cultura fabril. Un perímetre preparat per l’esforç i la promesa de la prosperitat. Fora d’aquesta equació, només quedaven les Esglésies de Sant Pere i un entorn agrícola que poc a poc la ciutat aniria colonitzant d’una forma més especulativa que ordenada.
Una ciutat complexa
La ciutat va esgotar el llarg període salista en la dècada de 1910 i va viure moments efímers de lideratge catalanista o republicà però ja sempre amb un rerefons d’enorme tensió social: les vagues de l’any 1910, el pistolerisme, les crisis anarquistes dels anys trenta i una guerra civil i una postguerra amb una càrrega de violència a la rereguarda i a la repressió franquista molt per sobre de la mitjana de Catalunya. La Terrassa industrial havia esdevingut una ciutat complexa, una ciutat que ja no admetia la síntesi hegemònica del salisme liberal anterior a la Guerra Europea. És la Terrassa que Villatoro ha descrit magníficament en els seus llibres.
Creixement
Els anys del franquisme sempre els despatxem com un tot, però en aquests anys la ciutat es va transformar en una ciutat gran de Catalunya, molt diversa, molt intensiva en treball, molt descuidada urbanísticament. El franquisme no va ajudar a diversificar les bases estructurals de l’economia tèxtil de la ciutat i la crisi dels anys 70 i 80 va suposar un trencament impressionant amb la gran ensulsiada de totes les fàbriques tèxtils importants. Fins aquell moment, i amb l’excepció de períodes de molta estridència social, l’economia, la feina, havien pesat més a Terrassa que la política. Això comença a canviar en les acaballes del franquisme, i poc a poc la política té més pes que l’economia. Els Ajuntaments democràtics van vertebrar un lideratge públic d’una potència que la ciutat no havia conegut mai. I la ciutat es va transformar, urbanísticament es va endreçar, es van cobrir les vies dels trens i la ciutat va descobrir el Parc de Vallparadís com una ciutat que encara podia ser amable. El salisme havia tingut la base en el lideratge dels industrials. El royisme va partir sempre del lideratge públic, tot i que va saber mantenir una bona aliança amb el sector privat ben aviat. En els darrers anys aquesta aliança s’ha trencat, l’equilibri públic – privat (i viceversa) que havia fet de Terrassa una ciutat singular s’ha desballestat. La ciutat ha assolit un major nivell de diversificació econòmica gran però la classe empresarial té molt menys gruix i menys impacte. Terrassa ha crescut en habitants, molt, però econòmicament s’ha afeblit.
Un reequilibri necessari
Aquesta és la ciutat que trobarà la nova etapa del Diari de Terrassa. La premsa sempre ha estat un factor d’identitat i de vertebració de les ciutats. I en el cas de Terrassa, aquest paper l’ha jugat de forma molt notable el Diari de Terrassa els darrers 44 anys. Una ciutat en què alguns dels seus equilibris seculars s’han trencat però que continua necessitant mitjans escrits, en digital i en paper, que ajudin a la ciutat a pensar-se i a retrobar-se.
Els he proposat una síntesi de la història de la ciutat breu i per tant imperfecta. Però on es dibuixa un fil conductor que s’ha trencat i que s’hauria de procurar de reequilibrar. Tant de bo el Diari de Terrassa en aquest nou disseny i aquesta nova etapa pugui ajudar a reequilibrar una ciutat que necessita de la convergència públic – privada per ser inclusiva, potent industrialment i per tornar a ser singular. Sense singularitat no hi ha ciutat, hi ha magma metropolità
