La represa de Diari de Terrassa iniciada fa tres mesos però que avui pren forma en un format renovat conté un detall que si bé pot passar inadvertit, a mi m’omple d’esperança.
La represa de Diari de Terrassa iniciada fa tres mesos però que avui pren forma en un format renovat conté un detall que si bé pot passar inadvertit, a mi m’omple d’esperança. Parlo del disseny de la capçalera, que des del meu punt de vista, amb més o menys consciència per part dels editors, és tota una declaració de principis que aplaudeixo amb entusiasme.
És possible que, dit així, sembli que estic exagerant perquè el fet és que la capçalera, si no s’hi para molta atenció, es diria que és la mateixa o que ha canviat ben poc. Doncs bé: aquesta és la bona notícia. I és que si bé en el projecte periodístic de la nova empresa hi ha una ferma voluntat de transformació del diari per acomodar-lo a les noves lògiques informatives i per fer-lo sostenible des del punt de vista empresarial, la gran continuïtat en el disseny de la capçalera crec que transmet dos missatges rellevants.
El primer, és el del reconeixement del valor de la trajectòria del Diari de Terrassa, duta a terme per la família Sanz durant més de quaranta anys i, tot i les dificultats, amb una notable capacitat d’adaptació als temps canviants que s’han viscut.
Però, sobretot, el gran missatge que es transmet amb aquesta capçalera és el del respecte de la nova empresa al valor de la memòria. M’explico. Vicenç Villatoro, a la presentació pública del nou projecte, amb l’encert i la passió que el caracteritzen, va recórrer a la metàfora de la plaça com a imatge forta de què és un diari, i sobretot un diari local. Un diari és una plaça, deia Villatoro, és a dir, la plaça oberta que permet confirmar que, efectivament, hi ha una comunitat que necessita ser representada en un espai i crear un nosaltres. Però jo afegiria que un diari, una plaça, també és una memòria. I una memòria en els dos sentits que cal donar-li des d’una perspectiva sociològica.
Un mitjà amb memòria
D’una banda, és impossible que un mitjà de comunicació informi bé si no té una memòria suficient sobre la comunitat de què parla. I com més ampla sigui aquesta memòria, millor serà la informació. Poso per cas: es pot informar de la realitat econòmica actual de Terrassa sense saber que havia tingut una caixa d’estalvis fins al 2010, amb 133 anys d’història? Es pot fer sense saber quina ha estat la trajectòria de la CECOT o la Cambra de Comerç? És imaginable informar de l’actual dinàmica política sense saber res de l’etapa Royes, Navarro i Vega, per no anar més lluny? Òbviament no, perquè l’actualitat és el resultat d’aquest passat, sigui poc o molt recent.
D’altra banda, una memòria també és un futur. La memòria no sols és record del passat -de fet, per fer “memòria” també cal saber oblidar-, sinó un passat rellegit en la perspectiva d’un futur. Manuel Castells parla d’identitats de projecte. Doncs això: la memòria d’un diari és la relectura actual del passat, interpretada en funció d’un projecte de futur. Passat, present i futur, doncs, queden lligats en aquesta memòria.
Un diari, un mitjà de comunicació sense memòria està condemnat al fracàs perquè, per a la comunitat, esdevé irrellevant per inútil. I és que quan una comunitat com la terrassenca es veu tan sotraguejada pels constants canvis a què s’ha vist sotmesa, l’única via per a poder convidar i incorporar tothom a la plaça, per sobreviure, és poder facilitar la incorporació de tothom en aquesta memòria. Un diari és un lloc, una plaça. I és un nosaltres. I també és un temps.
La fidelitat del nou Diari de Terrassa a la capçalera promet aquesta voluntat de rellegir el passat per incorporar-lo, ara, al futur que ens ha d’ajudar a construir com a terrassencs. Estem d’enhorabona!
