En la presentació del nou disseny del Diari, Vicenç Villatoro va fer una intervenció brillant recordant el paper d’un diari local en la consolidació de la comunitat, del “nosaltres”.
No insistiré en el tema perquè poca cosa més podria dir. Sí que hi ha un aspecte, però, sobre el que crec que paga la pena estendre’s una mica més perquè considero que és el major servei que pot fer un diari local a la seva comunitat: trobar el punt exacte d’equilibri entre la crítica i la complacència o el seguidisme al poder, a totes les representacions del poder, que hi ha en una ciutat. No és fàcil però és essencial perquè d’això depèn la credibilitat del mitjà i, per tant, la seva capacitat de representació de tota la comunitat, no només d’una part.
Es complicat trobar aquest punt d’equilibri perquè la distància, fins i tot física, entre el periodista i allò que critica o, més concretament, la persona que representa allò que es critica acaba sent molt petita en una comunitat com Terrassa: se l’acabarà trobant a la següent roda de premsa o a la cua del pa i és molt humà mirar d’evitar les situacions incòmodes. Això fa que en molts casos la crònica periodística acabi revestint-se d’una certa indulgència que, cal reconèixer-ho, facilita notablement la convivència. Això fa que de vegades el periodista local acabi limitant-se a reproduir el que es diu en una roda de premsa sense el valor afegit d’una mica d’esperit crític. I crec que això és el que caldria evitar. Els mitjans locals no es poden limitar a ser una corretja de transmissió del poder i de les veus locals. Si alguna cosa separa les comunitats adolescents de les adultes és precisament l’esperit crític que el periodisme ha de fomentar.
Trobo a faltar debat ciutadà a Terrassa, trobo a faltar la voluntat de qüestionar coses que fa molts anys que es donen per sentades i establertes. L’ocupació de l’espai públic, per exemple. Ara segurament no és el moment d’obrir aquest meló, però quan passi la pandèmia estaria bé interrogar-nos si ens sembla bé ocupar l’espai públic per al benefici privat, no parlo dels bars i restaurants que treuen algunes taules a fora el carrer, sinó d’aquells que hi fan instal·lacions permanents ocupant bona part de la via pública o de les fires, firetes, demostracions i aplecs que setmana rere setmana ocupaven la plaça Vella i que hom no acabava de distingir mai si eren un símptoma de vitalitat ciutadana o una nosa prescindible.
Una ciutat que no es qüestiona a ella mateixa acaba caient en el cofoisme o en la indolència, o en totes dues coses a la vegada. Però els debats necessiten informació i documentació, si no, és difícil sortir de l’opinió impressionista. I aquí, al fet de posar a l’abast de la ciutadania aquesta informació i aquesta documentació, els mitjans locals, especialment els escrits, tenen un paper fonamental a jugar i l’obligació de jugar-lo si es creuen la seva funció.
A la Transició circulava un acudit que deia que el problema d’alguns cantautors era que havien confós la cançó protesta amb queixar-se de tot. La premsa no ho ha de criticar tot per sistema, però tampoc no pot beure a galet del que diguin els representants del poder, ni encara menys d’aquells que sense haver estat escollits per ningú s’arroguen una representativitat que estan lluny de tenir.
Acabo com he començat, glossant les paraules de Vicenç Villatoro, que va dir dimarts que un diari era una plaça. I és veritat, però a les places no només s’hi està: s’hi parla, s’hi intercanvien idees, ens hi coneixem i ens hi reconeixem. Tant de bo en aquesta nova etapa el Diari serveixi per a tot això!
