Encara hi ha persones en el món que continuen pensant que són els polítics els que s’encarreguen de governar els fils dels grans avatars que regulen les nostres vides. No s’han adonat que la gesticulació política serveix d’extraordinària cortina de fum per a aquells que des de la seva posició econòmica prenen les grans decisions de cap a on ha de girar el nostre planeta més enllà de la posada en escena que presidents, ministres i altres actors que el ball diplomàtic ens ofereix des de l’aparador que el seu càrrec els proporciona. Darrera de tota aquesta quincalla de mandataris es troben els veritables senyors del món, els que tallen el bacallà, els que si cal agafen el telèfon per donar suport o aturar aquella inèrcia nacional, internacional o mundial per satisfer la veritable expectativa del que realment decideix i mana. De tot plegat, se’n diu plutocràcia, el poder dels diners, i són quatre els que accedeixen a aquest estatus amb capacitat real de decisió. La resta, pur teatre.
Aquesta mateixa setmana ens han fet arribar l’enèsima reforma de l’edat de jubilació, promovent el seu endarreriment amb una prima de fins a 12.000 euros per any de més treballat. El fet d’haver allargat l’esperança de vida de la gent, diuen, obliga a jubilar-nos més tard i per convèncer-nos-en ens posen la pastanaga dels diners al davant en un moment en què el que realment volem és temps i no pas més retribució econòmica. Aquesta fantàstica interpretació dels polítics per demanar-nos més vida laboral queda totalment confrontada quan ens fixem en la manera de jubilar-se a les entitats bancàries.
En els anys 2010 i 2011, els grans ERO a la banca oferien prejubilacions a partir dels 55 anys, una xifra que s’ha pres com a estàndard. En tots ells, els empleats que decidien acollir-se a la jubilació anticipada percebien gairebé la totalitat del sou: un percentatge que oscil·lava entre el 83% que oferia Banca Cívica i el 95% de Caja Madrid.
A partir de llavors, entre 2012 i 2016, els grans processos d’ajustos de plantilla a la banca oferien la prejubilació a una edat més primerenca (54 i 53 anys), encara que en alguns casos mantenia els 55 anys i en altres era fins i tot superior (59 anys). No obstant això, sí que va haver-hi una rebaixa substancial en el sou que s’oferia als empleats. D’un percentatge que no baixava del 80% en els anys anteriors es va passar al 75% com a xifra més habitual i en alguns casos per sota pagant el 60% del sou.
En els anys més recents, des de 2016 fins ara, els 55 anys han deixat de ser l’edat estàndard per a les prejubilacions i s’ha aproximat més als 50 anys. Igualment, el percentatge de sou s’ha mantingut per sota del 80% i en alguns casos fins i tot per sota del 60%. En tot cas, es tracta d’un procés normal. La quantitat de cada paga abonada és inferior però, atès que el banc es compromet a pagar durant més anys, el volum total percebut a la fi del període és més elevat. A més, en alguns dels ERO i sortides voluntàries es van negociar una sèrie de primes i condicions favorables que permetien complementar-lo.
No sé si només em passa a mi quan analitzo ambdues situacions però veig una extraordinària contradicció entre la demanda dels polítics per un costat per tal d’afavorir que treballem més anys i l’actitud dels grans apoderats (entitats bancàries) que promocionen cada vegada més i a unes condicions força atractives l’abandonament de la feina a les seves sucursals. Ho trobo senzillament vergonyós. S’ha calculat que aproximadament 15.000 treballadors han estat jubilats de la banca espanyola en els últims deu anys i encara es preparen nous capítols de jubilació anticipada amb bones condicions en els propers mesos.
Jo si fos polític també aixecaria el telèfon dels senyors i els diria que no els fessin fer més el titella davant els ciutadans, que el que diuen és difícil de defensar vistes les seves accions, però queda clar que els mateixos polítics han acceptat fer el pallasso bescanviant-ho per la seva posició social, econòmica i d’ego narcisista. Podeu continuar amb la vostra comèdia que nosaltres quan considerem que ja hem treballat prou anirem a gaudir dels anys de jubilació assaborint el temps final de les nostres vides.
