El tema de la Renda Bàsica Universal ja porta molts anys en discussió i debat, amb els seus pros i contres (tècnics, ideològics, pràctics, morals…). El cert és que, davant el fracàs tan gran de les polítiques públiques dels nostres governants, suposadament d’esquerres o progressistes, amb els ajuts socials “condicionats” (com és el cas de l’Ingrés Mínim Vital a Madrid i la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya), crec que no ens queda una altra solució, encara que sigui “provisional” i “imperfecta”, que exigir i lluitar per una renda bàsica universal per tal de forçar una “mena” de redistribució “justa” i equitativa de la riquesa i sobretot com a acció “urgent” o Pla de Xoc Social. I què entenem per renda bàsica universal?
La renda bàsica és una qualificació monetària pública incondicional per a tota la població, independentment del nivell d’ingressos que tingui la persona. Aquesta ha de ser igual o superior al llindar de pobresa. Això significa fam per a la població? No, perquè per aconseguir la implantació d’una renda bàsica cal dur a terme una reforma fiscal perquè pagui més qui més tingui. Un estudi recent dels “pares” d’aquesta proposta, els economistes de la Xarxa de Renda Bàsica Daniel Raventós, Lluís Torrens i Jordi Arcarons, demostra que amb una reforma fiscal que financi la renda bàsica guanyaria el 80% de la població i perdria un 20% més de rics. Això no vol dir que deixin de ser rics, sinó que, simplement, pagarien més del que paguen ara.
La primera característica d’aquest tipus de renda és que ha de ser bàsica. Això vol dir que ha de ser una transferència comuna que permeti sobreviure a les persones, pel que fa a l’accés a l’alimentació, l’habitatge, la formació i l’atenció mèdica. Ha de ser un ingrés que asseguri a les persones una participació efectiva a la societat.
La segona característica és la universalitat. La BR es paga a tots els ciutadans i ciutadanes independentment d’una altra font d’ingressos. La configuració actual ens porta a una proposta que té a veure amb un concepte de “ciutadania” entès com els drets que té una persona pel sol fet de residir o ser nacional d’un lloc determinat. Com apunta el professor Guy Standing, la universalitat de la renda bàsica és una qüestió política que s’ha de decidir per mitjans democràtics.
>La tercera característica és la individualitat. La renda bàsica s’abona a les persones i no a les llars, amb l’objectiu de no discriminar segons la seva situació familiar. Aquesta última es produeix amb la majoria de les prestacions condicionals (com IMV o RGCC) ja que pren com a referència l’anomenada unitat familiar o convivència. La individualitat de la renda bàsica significa uniformitat.
La quarta característica és la “incondicionalitat”. Aquesta característica implica tres aspectes. El primer és que la renda bàsica s’ha d’abonar independentment dels ingressos, la qual cosa significa no haver de comprovar els requisits personals, econòmics i familiars. La gent no hauria de demostrar la seva pobresa. La renda bàsica no condiciona l’ús dels diners. El segon aspecte és que el cobrament de la renda bàsica no implica requisits conductuals i l’últim aspecte és que no requereix la recerca d’ocupació, formació o altres accions similars. L’última característica és la regularitat. Es tracta d’un pagament periòdic. S’ha de pagar regularment, per exemple, mensualment. Cal destacar que aquestes quantitats s’abonarien de forma automàtica, generalment eliminant les innombrables cintes vermelles que caracteritzen l’actual sistema de protecció social. D’aquesta forma, una renda bàsica implicaria una redistribució total i justa de la riquesa per garantir l’existència material de la ciutadania. Sense garantir l’existència no podem parlar de llibertat. És incomprensible que a l’Europa del segle XXI tinguem taxes de pobresa insuportables.
La idea de renda bàsica es basa en el republicanisme. La concepció de la llibertat republicana té 2.500 anys. Concretament, el model republicà que propugnen la majoria d’autors sobre la renda bàsica és el republicanisme democràtic. El republicanisme democràtic subratlla que ser lliure està exempt de demanar permís a un altre per viure o sobreviure, per existir socialment. Qui depèn d’altres persones per viure no és lliure. Es per això que, entre d’altres qüestions, em sobta que escoltant tants partits i persones que últimament es declaren “republicans” o defensen una “República” per al seu país no defensin aquesta opció d’una renda bàsica universal… “coses que passen” Els conceptes de llibertat i igualtat estan estretament lligats, també, a la idea de renda bàsica, i tots dos conceptes no poden ser variables per triar. La desigualtat crea un profund problema de llibertat per a la immensa majoria, perquè aquells que no tenen garantida l’existència material han de demanar permís a altres persones per poder viure.
Cal destacar que la renda bàsica busca una cosa tan senzilla però tan important com garantir una vida digna. És difícil pensar que èticament algú pugui estar en contra que tots els membres de la societat tinguin unes condicions mínimes per a una vida que mereix ser viscuda. L’article 22 de la Declaració Universal dels Drets Humans estableix que tothom, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals, indispensables per a la seva dignitat i per al lliure desenvolupament de la seva personalitat. Doncs potser amb la renda bàsica universal podem garantir íntegrament aquests drets. Som-hi doncs!
