A molt temps -no sabria dir quin any en concret, potser a finals dels seixanta o principis dels setanta- es va fer famosa la correcció que uns terrassencs van fer en una tanca publicitària sabadellenca. La tanca deia: “Sabadell, la ciudad más lanera del mundo”. I amb sentit de l’humor, però també suggerint una suposada característica del tarannà sabadellenc, els terrassencs la van esmenar convertint-la en “Sabadell, la ciudad más pavera del mundo”. No tinc notícia de si la tanca publicitària es va repintar una altra vegada, o si la van retirar definitivament
La rivalitat entre ciutats properes i similars és una constant aquí i arreu del món. Quan el món era més petit, més local, aquestes rivalitats formaven part d’una competitivitat molt real: econòmica, cultural i política. I la rivalitat s’estenia a tots els plans de la vida social: d’aquí els relats sobre nens de Sabadell i Terrassa que s’anaven a apedregar als límits de les dues ciutats. Però ara, en un món més obert i plural, d’aquestes rivalitats, només en queda el record i se’n sol renovar la memòria en el pla humorístic, però no per això amb menys ganes de burxar la ciutat veïna.
Ara mateix, una associació sabadellenca, els Pura Ceba, acaben de publicar el volum “Recull complet del pensament il·lustrat terrassenc. Segles XVII-XXI” amb voluntat d’agullonar els terrassencs. No desvelaré l’esforç de recerca que han hagut de fer per publicar aquesta ingent obra per no aixafar-los la guitarra ni per desmerèixer la seva capacitat de treball. Però, prenent-nos la provocació amb el mateix humor que ells, cal advertir-los que han errat de mig a mig en l’intent. Primer, perquè una ciutat que té una ceba a l’escut -per cert, una decisió en què el meu avi, precisament un terrassenc il·lustrat, va contribuir activament a posar-hi els fonaments històrics- mal pot competir amb “La ciutat de les xemeneies”, com diu Vicenç Villatoro i nom que també inspira l’organització paral·lela a Terrassa, la Xemeneia. Només cal provar de posar, costat per costat, una ceba i una xemeneia industrial, i ja està tot dit.
Però, sobretot, s’equivoquen si atenem el vell principi sociològic que afirma que tota provocació diu més del provocador que del provocat. Vull dir que la seva ocurrència, el sarcasme sobre el pensament il·lustrat terrassenc, posa de manifest la seva pròpia mancança. Des de la ciutat que havia estat -i encara és- la Nova Atenes, no podem fer altra cosa que somriure amb condescendència, i agrair que els sabadellencs s’hagin gastat una pasta pensant en nosaltres, posant en evidència el seu propi llustre humorístic. Bromes a part, tanmateix, no seria balder saber què en queda de seriós de la rivalitat local. Vaig tenir l’ocasió de ser al consell assessor de l’edició del Vallès Occidental de El 9 Nou i després de El Punt i, tot i el bon clima entre els de Sabadell i Terrassa, déu n’hi do de les diferències de tarannà. També políticament -i, per tant, en qüestions tan rellevants com l’urbanisme o la mobilitat- les friccions van ser notables entre els dos grans alcaldes Farrés i Royes. I en aquests terrenys la divergència d’interessos encara és ben viva.
Sigui com sigui, és obvi que els de la Pura Ceba no han paït que, des de 2007, els de les xemeneies els haguem passat davant demogràficament, ara com a tercera ciutat catalana, mentre ells han quedat en cinquè lloc. I el que més els punxaria és saber que part del nostre creixement es deu als sabadellencs que han vingut a viure a Terrassa…
