‘Estatut d’Autonomia de Catalunya, la nostra norma institucional bàsica, defineix en el seu article segon la Generalitat com el “sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya”. I a continuació defineix els tres òrgans o institucions que integren la Generalitat: el Parlament, la Presidència i el Govern.
En el procés de designació del nou president de la Generalitat, després de les eleccions al Parlament del passat 14 de febrer, han aparegut entrebancs de diversa consideració, que n’estan dilatant la seva elecció. La batalla entre ERC i JxC per liderar l’independentisme continua contaminant-ho tot. Es parla de manca de concreció del Pla de Govern o de discrepàncies en el repartiment de les àrees de responsabilitat governamental. Però sembla que la desavinença principal està en l’encaix que pretén JxC de l’anomenat “Consell per la República” en l’entramat institucional de la Generalitat. Es pretén una mena de doble organització. Mentre les institucions de la Generalitat estatutària gestionarien el dia a dia, el mencionat “Consell” definiria l’estratègia a mitjà i llarg termini i especialment impulsaria “l’embat contra l’Estat” per tal d’aconseguir la imaginada República catalana independent.
Està clar que el Consell per la República no forma part en cap cas de l’entramat institucional de la Generalitat, recolzat en l’Estatut o en alguna llei catalana. Encara que s’autodefineix com a “institució”, el Consell no és més que una associació privada, fonamentada jurídicament en associacions culturals a l’empara de la legislació belga, i amb seu a Waterloo. Carles Puigdemont n’és el seu impulsor i president i l’integren totes aquelles persones que voluntàriament s’hi han volgut adherir. Es tracta doncs d’un ens totalment privat, sense cap legitimitat institucional i amb menys reconeixement funcional i jurídic que qualsevol partit polític.
És clar que les formacions polítiques independentistes poden dotar-se dels instruments que vulguin per tal de coordinar les seves polítiques o definir conjuntament les seves estratègies. Però aquests instruments no poden interferir ni condicionar les institucions d’autogovern de la Generalitat. Tot govern, sobretot si està integrat per més d’un partit, utilitza formes d’impuls, control i coordinació de les polítiques que porta a terme. Així les direccions dels partits que integren el govern, o els organismes de coordinació política que s’acostumen a impulsar en cas de governs de coalició, realitzen aquestes tasques d’impuls i control. Però el que està fora de tota pràctica democràtica és que un organisme extern, sense cap legitimitat jurídica, pretengui tutelar, marcar i condicionar l’estratègia política del conjunt d’institucions del país. En els darrers anys ja hem viscut la pressió i la influència d’entitats i associacions sobre el nostre esdevenir polític.
L’anomenat “procés cap a la independència” ha comptat amb el protagonisme primordial d’associacions, com Òmnium o l’ANC, que han marcat ben de prop tota l’estratègia política del país. Però el que ara es pretén amb el “Consell per la República” desborda àmpliament aquests antecedents. Sembla dibuixar-se com una mena de Govern alternatiu, que s’erigeix, no sols com a guardià de les essències d’un inexistent “mandat de l’1 d’octubre”, sinó sobretot com a estrateg principal del camí cap a la implantació i materialització d’un Estat independent a Catalunya, tal i com assenyala el seu reglament fundacional. Aquesta és la proposta i voluntat de Junts per Catalunya confrontada als plantejaments de major realisme formal, institucional i polític d’ERC.
Si una vegada més Esquerra Republicana es deixa convèncer i cau en el parany de Puigdemont i de JxC, l’afebliment institucional i polític de l’autogovern de Catalunya anirà creixent. Catalunya en el seu conjunt se’n ressentirà tant econòmicament com socialment. A allò que ja hem perdut durant aquests anys de “procés” independentista s’afegiria ara un desgavell institucional que posaria novament en perill el nostre autogovern.
