A dies que no tibo del santoral del calendari. Fidel al mestratge d’en Salvador Alsius -als albors de TV3- avui parlaré d’aquest sant palentí. Tinc un gran amic d’aquell terrer i recordo -amb estima- el meu pas per aquells verals, l’any 2012, fent el Camí de sant Jaume. D’alguna manera em ve de gust dedicar-li aquesta columna€ Unes planes infinites, un sol penetrant, una terra eixuta però una gent molt austera, pencaire, acollidora i de fiar. El sant nasqué l’any 1185, sent educat per un parent canonge. Tot seguit ingressà a la universitat de la capital de província, per ampliar els seus estudis. Tanmateix, vivia opíparament i luxosa€ Fins que, en un fet que em recorda la patacada de sant Pau -onze segles abans-, va caure del cavall. Un senyal d’alerta que li va fer comprendre que havia de canviar l’estil que duia.
Llavors, es va fer frare dominic, es va ordenar capellà i assessorava (i confessava, alhora) el rei sant Ferran, amb qui va col·laborar activament per reconquerir Andalusia de les urpes sarraïnes. Val a dir que el rei era d’aquelles contrades. En concret d’un poble de Castella i Lleó situat a uns 170 quilòmetres d’on havia nascut en Telm. Miro d’extrapolar aquesta historieta envers nosaltres. Així, em permeto establir que l’aparició de la pandèmia fa uns tretze mesos va venir a ser una mena de toc d’alerta grupal. Una gran majoria de mortals “ens la mamàvem molt dolça”. L’esclat de la Covid ens va trobar ben adormits.
Ningú no s’esperava una crisi de conseqüències tan summament horripilants i funestes. Ens costarà anys i panys redreçar la situació mínimament. D’acord amb tot plegat, no s’hi val a mantenir postures xulesques o bé menyspreatives amb la tasca que ens toca dur a terme en caire personal. Sense fer apologia política en favor d’un fals “comunisme”, la societat presenta massa desigualtats, esquerdes i escletxes. Hi ha força gent acabalada i d’altra que malviu en posició ben capgirada. Aquesta dualitat ha propiciat -per exemple- el naixement de fons “voltors”. Grans tenidors, no anant gens lluny, d’un bé tan bàsic com l’habitatge. No resulta estrany -mentre els governs es fan l’orni i els populistes “pixen fora de test”- que neixin entitats com la PAH, els “iaioflautes”, el moviment “pro pensions dignes”, etcètera. D’una manera o l’altra, sant Telm ens remou el més íntim del cor. Rumiem-hi!
