Tres grans compositors musicals van opinar sobre la importància de la figura d’en George Fiedrich Händel en el devenir musical. Avui, fa 262 anys que ens deixà. Aquest trio el configuren els “líders” del Classicisme, el període posterior al Barroc: Beethoven, Mozart i Haydn. Heus ací tres citacions que li dediquen, en ordre respectiu: “És el compositor més gran de la història. Em descobreixo davant d’ell i m’agenollaria davant la seva tomba. Entén l’efecte millor que ningú. Quan vol, colpeja com un llamp. És el mestre de tots nosaltres”.
Contra gustos no hi ha disgustos. Sense voler contradir-los, però, jo sóc fan -a ultrança- d’en Johann Sebastian Bach, contemporani seu. Aquest és més intimista, profund i místic, enfront de la grandària, ampul·lositat dels oratoris i concerts d’orgue d’en George Friedrich. Qui no s’encisa amb el seu fastuós “Messies”, la lluminària del “Fireworks music” o la trempera de l’òpera “Zadok, the Priest” (melodia de la presentació dels partits de Champions League)? L’estil d’en Händel entronca el bo i millor d’en Bach amb la finesa de Telemann i l’estil d’en Henry Purcell.
Nascut a Alemanya, es va deixar seduir per l’empenta absorbida en la seva estada a Anglaterra. Ampliant la primera de les tres dites inicials, Beethoven ens convida a “aconseguir grans efectes amb mitjans senzills”. Els serrells derivats d’una pandèmia que ultrapassa l’any de vigència han desgavellat els fonaments del desenvolupament econòmic de la nostra societat. Cal capgirar esquemes vigents fins fa pocs mesos, reprenent tradicions i normes no precisament caduques€
La Covid ens ha fet veure-li les orelles al llop. El mateix Händel referia que “mai no es pot dominar el context on es treballa físicament i mental. Tan sols es pot aprendre, tanmateix, a dominar-ne el seu funcionament”. Personalment, sóc dels qui pensen que la pausa i la remor artística d’una música suau fa de sedant i massatge cerebral. No podent assolir encara la plena mobilitat, confesso que una audició d’aquest caire em relaxa i m’ajuda en la lectura d’un llibre o en la confecció d’un escrit. Visca, visca la música! Preferentment, Bach i Händel. El gaudi és doble i la ploma -o, més ben dit, la mà- se me’n va, sola.
