EM celebrat la Setmana Santa de 2021, assistint als temples amb un terç de l’aforament, tal com estava permès. Amb el diumenge de resurrecció ha començat un nou temps pasqual en el qual som cridats a viure l’esperança amb les actituds pròpies de la nova vida en Crist, en la seva dimensió personal i comunitària. La primera lectura de la missa d’aquest diumenge explica com “la multitud dels germans tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei del tots” (Fets 4, 32).
La imatge que descriu el llibre dels “Fets dels apòstols” és d’una unitat tan gran, que va de les coses espirituals a les materials. De fet, no és possible viure la comunicació de béns espirituals i no compartir els béns materials. La caritat autèntica no permet que a la comunitat hi hagi cap germà que passi necessitat. L’Església està cridada a ser comunitat d’amor, un amor que no és una simple organització d’ajuda als necessitats, sinó l’expressió de l’acte més profund d’amor amb què Déu ens ha creat, que suscita en el nostre cor la inclinació a estimar. Per això, l’amor al proïsme esdevé una obligació per a cada cristià i per a tota la comunitat eclesial. Així ho van viure els cristians de la primitiva comunitat de Jerusalem.
Amb el ràpid creixement de l’Església va ser del tot impossible mantenir aquesta forma de posar en comú els béns materials, però el que roman inalterable al llarg dels segles és el principi, i per això en tota comunitat cristiana s’han de compartir els béns de manera que no hi hagi pobres en ella. Més endavant es va fer evident la necessitat d’una determinada organització i d’aquesta manera va sorgir la diaconia com un servei de l’amor al proïsme, portat a la pràctica de manera ordenada i comunitària. Aquest exercici de la caritat es va confirmar com una de les accions essencials de l’Església.
Ara bé, com es pot portar a la pràctica aquesta missió? Des que va sorgir la diaconia en la primera comunitat cristiana de Jerusalem fins als nostres dies, en la història de l’Església trobem molts exemples admirables de caritat envers els necessitats tant de persones concretes com de comunitats, congregacions i institucions. D’aquesta manera s’ha donat resposta a les necessitats que sorgien en cada moment. Arribats en el segle XX, el papa Pius XII va fundar Càritas Internationalis, al mes de desembre de 1951, que és l’organisme principal de l’Església per portar a terme aquesta missió d’acció caritativa i social.
Es dedica a ajudar els més necessitats, particularment en les situacions de conflicte i d’emergència. Amb el temps la seva estructura es va estendre per tot el món, arribant a constituir una federació amb presència en nombrosos països. La missió de Càritas, en el moment actual, consisteix a acollir, ajudar i treballar amb les persones en situació de necessitat i pobresa, i promocionar-les perquè arribin a ser protagonistes del seu propi desenvolupament integral, des del compromís de la comunitat cristiana. Aquesta missió es realitza a través de l’acollida, l’ajuda, la promoció, la sensibilització de la societat i la denúncia de les situacions d’injustícia. La seva actuació s’orienta en quatre direccions fonamentals: l’assistència en situacions de necessitat urgent; la prevenció de les situacions que poden comportar pobresa o exclusió social; les accions de formació i promoció personal, encaminades a la integració social, i les accions d’anàlisi, de sensibilització, de denúncia i de promoció del compromís solidari.
Els primers cristians tenien un sol cor i una sola ànima. Que el Senyor ens ajudi a mantenir aquest mateix estil de vida i de comunitat, i d’aquesta manera posar el nostre gra de sorra en la construcció d’un món més fraternal i solidari.
