Amb motiu de la reedició del llibre de "Cartes de Mercè Rodoreda a Anna Murià" hem cercat d’altres que recullen correspondència entre escriptors de Terrassa, com Eudald Puig, o molt vinculats a ella com Agustí Bartra, Feliu Formosa i Anna Murià que es varen explicar coses sobre paper amb altres companys d’ofici. Tots ells formen part del país i d’una època, i han estat reconeguts en el seu moment per la seva prosa i poètica. En aquestes missives, autors i autores parlen dels seus neguits i anhels des de casa i des de l’exili des d’un vessant molt íntim, i ens fan partícips de la seva vocació i del seu talent literari. Si en teniu curiositat, només cal llegir unes primeres per adonar-nos que hi ha descripcions de sentiments i de paisatges que traspassen l’imaginari personal de més enginy. Els emissors i receptors s’enyoraven i, fins i tot, tenen moments que lamenten l’absència de l’amic i amiga. Però com tot, la vida obre destins diferents i arriba un dia en què la relació es trenca i ja forma part de les fantasmes del passat, com va dir Murià.
Josep Maria Benet i Jornet i Feliu Formosa
Estem davant de dues figures literàries, companys i amics que van coincidir en el vessant teatral a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a la companyia El Globus de Terrassa. Amb el pas del temps, però Feliu Formosa va prioritzar la poesia i la traducció de l’alemany per sobre de la dramatúrgia. Aquest llibre conté la correspondència que van mantenir Josep Maria Benet i Jornet i Feliu Formosa al llarg de vuit anys, entre 1972 i 1980, en plena efervescència cultural un cop restaurada la democràcia. Són cartes molt íntimes en les que els dos escriptors descriuen les seves emocions sobre la vida i la professió que els uneix per vocació innata.
En la comunicació, Formosa parla obertament de la pèrdua de la seva primera esposa, Maria Plans, amb qui va tenir les dues filles, Esther i Clara, i a qui dedica el poemari "Cançoner". L’escriptor, durant molts anys arrelat a la nostra ciutat, descriu el dol per l’absència de la seva companya de viatge i com el seu traspàs el paralitza sense trobar una nova llum per refer el camí. "No entenc res, no puc fer res", es lamenta Formosa a Benet i Jornet, que li fa costat en aquests moments d’hores molt baixes que travessa el seu amic. I Benet es disculpa per no saber trobar les paraules que li donin consol suficient per tirar endavant.
En la correspondència, Benet i Jornet l’intenta distreure parlant de les seves obres i del ritme que pren la cultura. Escriu i estrena "Berenàveu a les fosques" i "Revolta de bruixes" que van ser rebudes amb una mirada crítica diferent. La primera va ser un fracàs i la segona un èxit. "Revolta de bruixes" va ser llavors una obra significativa del teatre català en tant que abordava el microcosmos social a partir d’un col·lectiu de dones de fer feines que reivindicaven els seus drets. Els comentaris a la premsa i en cercles literaris, van provocar un cert desencís en el dramaturg català, qui deia reiteradament al poeta de Terrassa que se sent insegur en l’escriptura teatral. Però Formosa en restava importància i li responia que si era ambiciós també havia de ser orgullós, i defensar el que escrivia malgrat que el públic o els crítics ho reprovin.
Joan Vinyoli i Eudald Puig
Un dels protagonistes del llibre que obre el reportatge, Feliu Formosa, va ser qui va presentar als poetes Eudald Puig, de Terrassa, i Joan Vinyoli, de Barcelona. Va ser en una trobada a Vallvidrera i ambdós varen iniciar una amistat que els portaria a comunicar-se per lletra, el telèfon i intuïm que també ens van veure presencialment, encara que quan es coneixen, Vinyoli i la seva esposa, Teresa, travessaven una situació molt fràgil i delicada.
De fet, podríem parlar d’aquesta relació gairebé com del mestre i el deixeble, per l’edat, perquè Vinyoli té 67 anys i Puig 33 anys. Però cal dir que de seguida tenen una connexió molt profunda en l’àmbit personal i literari. Puig és qui firma més lletres en nombre i també més extenses. I té resposta de Vinyoli, però, en un to afligit, li diu que li sap greu no poder complaure’l adduint problemes de salut. Els dos poetes, de generacions distintes, descobreixen que tenen molts punts d’encontre vitals i poètics. Parlen del jo, de les dificultats de les relacions socials i amoroses, de la por a la solitud i a la mort… Una manera de ser i fer que els porta cap a un estat de melancolia constant i que la mateixa els hi provoca un dolor interior. Ambdós exalten a poetes que admiren fervorosament com Carles Riba, San Juan de la Cruz, així com l’austríac Rilke i l’alemany Hölderlin. Puig, en les seves missives, envia a Vinyoli la poesia que està escrivint (els versos que configurarien més tard "La vinya cremada") per demanar-li opinió. Els versos del poeta egarenc complauen força al seu amic, però li recomana que sigui més senzill i menys críptic. Les cartes de Puig, que va ser professor de literatura a l’IES Blanxart, destil·len una prosa amb nota molt alta. Descriu les emocions amb un realisme que commou. Emocions que a més es muden de territori. Hi ha l’origen, Manlleu i la plana de Vic; el seu lloc de residència, Terrassa (Sant Llorenç del Munt, Les Martines i les esglésies romàniques); i també Eivissa i una escapada per la Meseta castellana i Galícia. Els lectors que vulguin gaudir d’aquesta correspondència hi trobaran també com obsequi els poemes de "La vinya cremada" que el poeta egarenc va enviar a Vinyoli per la revisió i correcció.
Mercè Rodoreda i Anna Murià
El llibre recull les cartes que va escriure Mercè Rodoreda a Anna Murià durant l’exili entre 1939 i 1956. La primera va estar a França i Suïssa mentre que la segona va anar primer a França per embarcar després cap a la República Dominicana, Cuba i, a la fi, Mèxic. Ambdues es van conèixer a l’Institut de les Lletres Catalanes a Barcelona, on treballaven (Rodoreda estava a la secretaria i Murià a l’arxiu de premsa), i van formar part del grup d’escriptors i escriptores que van partir a finals de gener de 1939 cap a França, primer a Tolosa i després al Château de Roissy. A Roissy (un alberg juvenil) va ser on es va forjar la seva amistat i es va consolidar.
La primera carta datada de Rodoreda és del 5 d’abril de 1940. En aquell moment, Murià, juntament amb el seu company Agustí Bartra, ja es troben a la República Dominicana. Les lletres de Rodoreda ens permeten descobrir el seu vessant més com a persona que escriptora. Parlar dels seus dubtes de quedar-se a França encara que diu que no entén que fa la seva amiga (Murià) a "un país de negres"; del seu fracàs com a mare (va deixar el seu fill a càrrec de l’àvia a Barcelona), de la seva relació amorosa, trencadissa i fràgil, com amant de l’escriptor Armand Obiols, de com es guanya la vida cosint a casa camises de dormir i combinacions per un magatzem de luxe…
I en les cartes aflora, el propòsit i el desig de dedicar-se plenament al que seria el seu ofici i es convertiria en la gran dama de les Lletres Catalanes: "Vull i necessito escriure", expressa l’autora de "La plaça del Diamant" amb contundència a la seva amiga que recorda i enyora, i a qui li diu que no hauria de resignar-se "fent de senyora de poeta" (de Bartra). A les lletres hi ha una Rodoreda que fa una descripció de l’estat d’ànim i els paisatges que l’envolten, que atrapa als lectors de seguida, per la seva qualitat i bellesa. La seva ploma excel·leix, un fet que es constataria més profundament en totes les seves novel·les publicades de notable èxit.
Pere Calders i Agustí Bartra
La sortida d’escriptors i escriptores de Catalunya amb l’entrada de les tropes feixistes el gener de 1939 va crear amistats intenses, algunes de les quals segueixen malgrat que el destí els separi. Mercè Rodoreda i Anna Murià s’escrivien i també ho varen fer Pere Calders i Agustí Bartra, el company d’Anna Murià. En aquest cas, però, la relació de Calders i Bartra es va consolidar a Mèxic i va continuar quan el primer emprèn el viatge de retorn a Catalunya, on s’establirà a Sant Cugat. Calders va tornar aquí a finals de 1962 després d’un llarg viatge en vaixell que va fer amb la seva família. Poc després de la seva arribada, l’escriptor d’"Antaviana" escriu a Bartra a qui manifesta que està gratament sorprès per l’empenta de Catalunya en tots els àmbits. De fet, diu que se sent "enlluernat" per la prosperitat econòmica (són els anys de la immigració d’origen castellà per treballar a les fàbriques, a la construcció i als serveis) com cultural i socioeducatiu. A cada lletra, Calders intenta convèncer a Bartra i Murià que tornin aviat (no ho farien fins al 1970 i a Terrassa) tot dient al primer que "Catalunya et necessita més que Mèxic", encara que reconeix que "els editors catalans estan lliurats més a la novel·la i l’assaig que a la poesia, que la deixen per al futur". Bartra té dubtes de si a Catalunya tindria el reconeixement que diu es mereix i que ha aconseguit a l’exili. En aquell moment, el poeta que serà fill adoptiu de Terrassa dona conferències per als Estats Units amb molt de públic interessat i ha enllestit l’epopeia "Quetzalcòalt", que no va ser admès al Premi Carles Riba de poesia, i algunes elegies d’"Ecce homo" en castellà. En les missives, una vegada més, hi torna a haver per part de Calders unes descripcions del paisatge i de l’entorn vallesà que captiven pel seu ric llenguatge i perquè ens és pròxim.
Afegir que l’Ajuntament, amb l’edició a cura també de Jaume Aulet, ha publicat més correspondència de Bartra. Hi ha altres llibres que recullen cartes entre Bartra i els escriptors Cèsar August Jordana, Domènec Guansé, Francesc Trabal i Joan Oliver. I també un altre de cartes entre Bartra i Fèlix Cucurull editat per l’Ajuntament d’Arenys de Mar.
