Els ajuntaments abjuren de tota política supramunicipal. Aquesta és una dura realitat. Podem tenir vint mil ciutadans que treballen fora del municipi i la manca de consideració a la seva problemàtica és completa per part del nostre Ajuntament i norma general de tots els municipis. El cas es reafirma amb consells comarcals i diputacions, amb elecció indirecta, que són canongies que no assumeixen cap risc de política comarcal i regional solvent.
I llavors què fem? -doncs, caldrien regidors supramunicipals directament electes, representants a escala comarcal i/o regional per a funcions estrictament supramunicipals, que són moltes i desateses: mobilitat, polígons industrials, medi natural, espai agrari, formació professional, etc. Serien per governar organismes amb competències clares i assignades per llei. Aquests organismes supramunicipals han de ser tècnics i específics, portats per directors gerencials que donarien comptes a un ple elegit, però sense barrejar política i gestió. Aquests organismes poden tenir dimensió comarcal, per exemple d’un o dos dels Vallès, o de la regió de Barcelona, i els mateixos electes atendrien les diferents escales. La simplificació comportaria la desaparició de totes les diputacions i dels consells comarcals actuals amb uns representants no directament electes, aparells i càrrecs que s’han demostrat inoperants i absents. Només amb un encàrrec polític específic per part de la ciutadania seria resoluble l’existència de veritable política supramunicipal, que fos clara, perquè avui és inexistent i negada.
Tot i que les polítiques i la gestió siguin a escala del Vallès o de la regió de Barcelona, els electes ho haurien de ser a menor dimensió, per agrupacions de municipis, per exemple d’uns centenars de milers d’habitants, com són les conques de Sabadell i de Terrassa, àmbits institucionals i històrics, com també per part del Vallès Oriental, de Barcelona mateixa, o del Barcelonès Nord, etc. Aquests serien els mateixos districtes que podrien servir per a les eleccions al Parlament de Catalunya, en el qual ara tenim una única circumscripció provincial que va de Barcelona a Bagà, amb 120 km de distància i 5,7 milions d’habitants, una representació política escamotejada en nom de l’enormitat i d’unes seus centrals de partits radicats tots ells a Barcelona. Les eleccions supralocals es farien en una segona urna, el mateix dia de les eleccions municipals, ja que de món local parlem. Massa càrrecs? -menys que els d’ara, si s’organitza bé i se separa representació política de gestió, com cal. Res de diferent existeix als consells insulars de Mallorca i les Canàries on, per cert, no hi ha diputacions. A fi de comptes, una elecció directa és la solució per a polítiques regionals, lluny d’una simple assemblea d’alcaldes com pensen Ada Colau i algunes alcaldies de grans ciutats, la qual cosa no és sinó paternalisme respecte als menors i una aristocràcia política autodesignada.
El regionalisme de graduals corones perifèriques, que promouen l’alcaldessa de Barcelona i el seu Pla Estratègic, és insostenible i fràgil (per no dir ridícul) davant una proposta d’elecció i representació directa. Una regió de cinc milions d’habitants, com la de Barcelona, només podrà garantir no ser un contrapès a la Generalitat si les seves competències són ben acotades i si, al mateix temps, per principi de subsidiarietat, es reconeixen districtes menors: com el Vallès, el Maresme i el Pla de Barcelona amb el Delta del Llobregat, cadascun amb la seva especificitat. És tot plegat una boutade?, se sosté això d’elegir regidors supramunicipals? -doncs sí, més aviat seria la millor resposta possible al banal regionalisme metropolità d’alguns agents barcelonins i a la decadència política de diputacions i consells comarcals radicats al setè cel.
