Acostumo a llevar-me força d’hora i, després d’una bona higiene bucal, una bona dutxa, una afaitada dia sí i dia no, vestir-me i prendre’m un got d’aigua, agafo el meu vehicle i enfilo la carretera que em portarà a la feina una hora més tard, visc una mica allunyat del centre de treball. A les sis del matí ja prenc el primer cafè en una fonda de tota la vida que obre molt d’hora les seves portes i és aquí quan comença la meva interacció social. La Txell em serveix el cafè amb un somriure, adormida, però la rialla li surt fàcil, i comença la seqüència de persones que tendeixen més a la queixa i a la lamentació que no pas a encarar el dia amb optimisme i passió. Em trobo amb una barra plena de gent que no paren de fer comentaris negatius de les seves vides, de les seves vivències, d’allò que els tocarà viure, des de llavors i fins que el sol es pongui. Els observo i veig que tots tenen totes les seves parts del cos en el seu lloc, alguns van afaitats, altres no, i la majoria estan prenent el seu cafè amb llet, tallat i els més agosarats, la primera cervesa del dia. Són uns privilegiats per poder trobar-se bé de salut fent un beure en aquell local amb una certa tradició de servei que ens acull a molts matiners. No puc entendre les persones que ja encaren la jornada amb la queixa permanent, de manera automàtica i sense donar espai a les oportunitats que cadascun dels dies que vivim ens ofereix. Som propietaris de les nostres emocions i, darrere d’elles, de les nostres circumstàncies. És cert que hi ha vides més complicades que d’altres, però l’enfocament que li donem a la que ens pertany i ens ha tocat viure serà definitiu per poder remar amb més o menys resistència. Aquells que a les sis del matí s’han llevat per poder anar a treballar i poden fer un toc a la fonda estan molt millor que els que es troben en un hospital o protegint-se de les bombes a la guerra de Síria. Tots els que allà coincidim acabem de dormir en un llit i ens dirigim a la nostra tasca diària per tal de tenir una recompensa que ens permeti dignificar la nostra persona i la nostra vida. Només fent aquesta petita reflexió hauríem de poder canviar el vici de queixar-nos per la gratitud de la nostra posició, front d’altres vides més sofertes. Només que fóssim escrupolosament justos hauríem de poder encarar el dia que se’ns presenta com la gran ocasió per ser millors persones, acceptant el que ens ha tocat traginar i, des d’aquesta plataforma emotiva, ser conscients que la nostra realitat és exactament això, la nostra, i que d’altres seran diferents i allunyades del nostre recorregut, sense generar-nos cap enveja, rancúnia o desig. Cal valorar el que som, el que tenim i el que vivim i fer-ho amb la mateixa rialla que la Txell mostra cada matí quan em serveix el cafè, sense queixar-se i sense lamentacions. La definició de queixa ens diu que és una expressió de pena, de dolor, de descontentament o d’enuig i deixeu-me que us digui que en qualsevol d’aquestes circumstàncies la vida es fa insuportable. No podem anar permanentment entristits, adolorits, descontents o enutjats, cal que fem un reciclatge en el fet de situar-nos instal·lats en la queixa perquè a més de deixar-nos sense llum anirà debilitant-nos en un cercle, ara sí viciós, del qual no podrem sortir de cap de les maneres. Persones foses, sense energia ni capacitat de ser feliços en l’aventura de viure, gent que podent tenir bona dinàmica es convertiran en esclaus de la seva pròpia queixa.
