QUAN em disposava a escriure aquesta carta dominical, un cop decidit el títol, l’he posat a Google per comprovar quins continguts oferia la xarxa sobre aquest tema. Heus aquí els titulars dels diferents articles: "La vacuna torna a portar l’esperança a les residències": la immunització apareix com la llum al final del túnel negre per als centres de persones grans. "Torna l’esperança": la premsa catalana destaca d’una banda el triomf vital del Barça sobre el Getafe dissabte al Camp Nou i de l’altra ressalta el sofriment per portar endavant el partit. "L’esperança torna a Yarmouk": els serveis de l’Agència de Nacions Unides per als refugiats de Palestina, paralitzats per la guerra, es comencen a activar de nou amb una clínica mòbil que passa consulta cada dimecres.
Aquests són els titulars de les tres primeres notícies que vaig trobar al buscador. Les següents es referien a temes relacionats amb la política, l’economia, amb el món del treball, de l’art, etc. Són temes importants en la vida de les persones, de les famílies i en el conjunt de la societat. L’ésser humà necessita esperar, confiar, lluitar per aconseguir fites personals, per canviar la societat, per millorar les coses. Al llarg de la vida donem cabuda a moltes esperances en les relacions amb les persones, en les expectatives i èxits professionals i també en els canvis socials.
La qüestió de l’esperança és un element antropològic fonamental que es troba en el centre de la vida humana i que en l’actualitat ha adquirit una importància particular. Encara som lluny del final de la crisi sanitària i, pel que fa a la crisi econòmica, segons sembla durarà més temps, i això provoca una crisi d’esperança en constatar que no es compleixen les promeses i expectatives anunciades una vegada i una altra.
La desesperança afecta especialment els joves, atrapats en la impossibilitat de trobar una feina, les famílies amb necessitats econòmiques greus i les persones grans que se senten descartades després d’haver-ho donat tot en la vida.
L’ésser humà té necessitat d’una esperança que sigui creïble i duradora. Ara bé, on trobar-la? De fet impregna tota la vida, des de les qüestions més importants fins als petits afers de cada dia. L’esperança es refereix a les coses i sobretot a les persones. Sembrem i esperem en la nostra relació amb la natura i en la relació amb les persones. A vegades els nostres anhels no es compleixen; en altres ocasions sí, però en veure’ls acomplerts tampoc acaben d’assaciar del tot les nostres expectatives. Potser és perquè la gran esperança només pot estar en Déu, potser és perquè no es tracta d’una idea, o un valor, o un sentiment, sinó que és una persona viva: Jesucrist. Ai- xí ens ho va recordar el papa emèrit Benet XVI.
Celebrem la resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, un esdeveniment que pertany a la història i que al mateix temps la transcendeix. La seva resurrecció és la nostra esperança, ens allibera de la por i fa que en els nostres cors, en les nostres famílies, en els nostres ambients, revifi l’esperança. Amb l’esperança i la vida hem d’anunciar que Crist ha ressuscitat i renova totes les coses, que ens crida a construir un món nou i ens dóna força per dur a terme aquesta missió.
Aquest és el camí per deixar que el nostre cor es transformi i per transformar el món, per donar a la societat un nou estil de vida, uns valors nous que afavoreixin el desenvolupament humà segons la lògica de la justícia i la pau, de la solidaritat i l’amor. El papa Francesc fa una crida perquè "somiem junts", sense por, per sortir millors d’aquesta crisi, per construir un món millor, per viure en fraternitat.
En Crist ressuscitat trobarem la força per aconseguir-ho! Santa Pasqua de Resurrecció a tots!
