EN els darrers temps han aparegut diversos estudis i informes sobre un preocupant descens de l’ús de la llengua catalana, així com la desaparició d’entitats, associacions, clubs i altres instruments al servei del català. No em refereixo als temps de pandèmia sinó d’abans, i com a fenomen progressiu que posa la llengua en una difícil situació.
Sense triomfalisme ni catastrofisme, hem de reconèixer la problemàtica de la cultura catalana, en els darrers anys i molt especialment en els anys del procés. Tots els qui hem dedicat uns anys a l’ensenyament d’idiomes, sabem que l’interès i la simpatia són essencials per a l’aprenentatge d’una llengua, i sobretot per al seu ús quotidià. Res pitjor que les imposicions o la prepotència per fer-la menys atractiva.
I si això és cert per als nascuts aquí, molt més ho és per als vinguts de fora. Precisament la baixa natalitat i l’increment notable de nouvinguts han de fer reflexionar sobre els millors instruments per fer-la quotidiana, en l’ús, sí, però també en el consum de totes les seves activitats. I aquí tinc clar que hem retrocedit en els anys del procés. En dono algunes proves en l’àmbit personal, però també col·lectiu.
Des de sempre he estat consumidor de cultura catalana, en les seves grans diversitats: compra i lectura de llibres en català, assistència a múltiples concerts de cançó catalana, de música tradicional i popular, cinema, concerts de corals, dansa popular, trobades castelleres, geganteres, festes populars… I en els llocs institucionals que he ocupat, o en comissions de festes, on he participat, sempre hi ha hagut un especial interès a programar actes representatius de la cultura catalana, des de sardanes fins a ballets, espectacles infantils o grups musicals, de tota mena.
He de reconèixer que els anys de procés han suposat un clar descens d’aquest consum. Per què? Els motius són diversos, però n’exposaré alguns, que he compartit amb altres persones del meu entorn, moltes de les quals han reaccionat de manera similar, fins al punt que tots plegats suposem un percentatge del descens al qual abans em referia.
Per exemple, i com a reacció radical, he deixat de consumir tots els mitjans de comunicació relacionats amb la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). És a dir, TV3, Catalunya Ràdio i les branques secundàries. La conversió d’aquests mitjans en altaveus del procés els ha portat a esdevenir propaganda més que informació. Fa més de cinc anys que els he abandonat totalment.
Però aquesta decisió s’ha afegit a d’altres provocades per un abús de "representació del poble català", en múltiples facetes, de manera que al final s’han convertit en antipàtiques o directament rebutjables. En poso uns exemples. Si has decidit anar a un concert qualsevol, i abans o durant el concert et trobes amb algun dirigent que considera adient o necessari fer un sermó sobre el procés, tens dues opcions: quedar-te i escoltar resignadament el sermó o aixecar-te i marxar. La primera vegada l’aguantes, la segona, no.
Al final optes per no anar-hi per evitar haver-te d’aixecar i dir en veu alta que has anat a escoltar un concert, no un sermó. Això ha passat i encara passa en concerts de corals, de músiques diverses, obres de teatre, de dansa, trobades castelleres, geganteres… Solució, seguir la dita popular "si no vols pols no vagis a l’era". Canvia costums i consumeix altres productes.
Ara bé, algú ha de ser conscient que, si ja no érem massa els consumidors, cada un que es perd és un retrocés notable. Ningú es pot fer propietari dels sentiments ni del destí del poble català. Aquest és un projecte col·lectiu en un país de democràcia plena. Alguns ho varen oblidar i varen voler imposar un altre destí.
Pel camí hem perdut un gran nombre d’oportunitats i de simpaties que han foragitat moltes persones que miraven la llengua i la cultura amb empatia i ara les veuen amb altres ulls. A vegades hi ha moviments cap endavant, que impliquen retrocessos evidents. Aquest és un d’ells.
