EN uns moments en què la Fiscalia reclama portar davant dels Tribunals als components de la Sindicatura Electoral, nomenada per ser la màxima autoritat electoral l’1-O, em torna al cap l’interès a saber qui i on es guarda la documentació de la consulta del 9-N de 2014, i la de l’1-O de 2017.
És curiós el silenci sobre aquesta documentació. En un país ple d’historiadors professionals, i molts altres d’afeccionats, resulta que cap d’ells té el més mínim interès a conèixer de primera mà on rau la documentació d’aquestes dues consultes. Curiós i estrany.
Dic estrany, perquè el silenci de la majoria d’historiadors és total. En aquest i en molts altres temes que afecten les nostres institucions. Ningú surt a contradir ni a exigir veracitat a multitud d’invents, sobre el nostre passat i present.
I tanmateix insisteixo. S’hauria de conèixer i protegir la documentació, produïda per les convocatòries de consultes, del 9-N i de l’1-O. No deixen de ser testimonis del nostre passat més recent, i convé veure i contrastar les dades donades, amb les què realment figuraven en aquests documents.
Si per precaució algú vol esperar dos o tres anys més, es pot comprendre, però els anys transcorreguts no permeten actuar contra cap dels protagonistes que no han estat investigats ni encausats.
Ho dic perquè hi ha nombrosos interrogants respecte a la participació i resultats del 9-N del 2014. En primer lloc mai ha quedat clar el cens electoral real perquè es va permetre votar als majors de 16 anys i també a determinats col·lectius d’estrangers. Al final es va donar el resultat de : 2.305.290 votants, amb una xifra del 37,02 % de participació. D’on sortia aquest percentatge? Mai ha quedat clar.
Majors incògnites apareixien en la consulta de l’1-O, per un munt de conflictes, com el de nomenament d’una Sindicatura electoral que va plegar al cap de pocs dies de ser nomenada. Així, doncs, la votació va tirar endavant sense cap Junta de control i supervisió. Les xifres que es varen donar, fixaven en 5.313.564 els possibles votants, dels quals: 2.286.217 varen exercir el vot. Amb un resultat de: 2.044.038 a favor del sí, 177.547 a favor del no, i 44.913 en blanc. La participació es va considerar que havia estat del 43,03%.
Les nombroses incidències d’abans i durant la votació, van motivar talls de cobertura, problemes d’accés al cens electoral, i finalment opció a que tothom pogués votar on volgués, en una mena d’ús d’un cens universal, en tot el territori.
Aquest fet va produir situacions sorprenents en tot un seguit de municipis, difícils d’explicar i comprovar com és que a Aguilar de Segarra (Bages) amb un cens de 200, hi hagués 388 vots. O a Albanyà (Alt Empordà) cens 103, votants 123. Sta. Fe del Penedès cens 266, vots 292. Arsèguel ( Alt Urgell) cens 64, vots 74. Bellprat (Anoia), cens 70 vots 86, o Arbolí (Baix Camp) cens 112, vots 226. Per posar alguns exemples.
De ben segur en el futur hi haurà estudiants i professors que els interessarà treballar amb aquestes dades, i no voldria creure que han estat destruïdes. Agradi o no formen part de la nostra història col·lectiva i seria interessant algun estudi que entrés en matèria per dir-nos com van quadrar els números i si realment els resultats donats, concorden amb les actes de cada mesa electoral.
Aquesta documentació ha d’estar en algun lloc, custodiada per algú. El curiós és que no he trobat cap referència en cap indret. És un misteri la seva ubicació i en aquests temps en què alguns reclamen transparència en tot lloc i moment, estaria bé que donessin exemple, posant totes les dades a disposició dels estudiosos, prenent les mesures adients, d’acord amb la normativa vigent. Potser ens emportaríem algunes sorpreses i alguns interrogants.
