LA setmana passada vàrem poder veure com en el Congrés dels Diputats de Madrid s’aprovava la llei de l’eutanàsia. S’ha aprovat definitivament després de més de dos anys de tràmits. L’eutanàsia entrarà en vigor d’aquí a tres mesos i serà un nou dret que inclourà la sanitat pública i al què podran tenir accés malalts majors d’edat, de malalties incurables i que experimentin patiment físic o psíquic per la malaltia.
El procés per poder demanar l’eutanàsia serà lent. La podrà demanar qualsevol pacient que pateixi una malaltia greu i incurable o un sofriment greu que l’impossibiliti. La petició haurà de ser amb dues sol·licituds separades durant quinze dies i ho avaluarà primer un metge i després una comissió mèdica.
Serà un dret inclòs a la sanitat pública, i tot i que hi ha dret a l’objecció de consciència dels metges, cada comunitat haurà de garantir que hi ha professionals que ho supervisin. Òbviament, el pacient pot fer-se enrere en qualsevol moment.
Més enllà de les valoracions ètiques i morals que aquesta Llei pugui tenir, el fet de poder triar de manera voluntària i lliure quin dia posem punt final al nostre recorregut vital no deixa de ser una conquesta de les llibertats individuals que cadascuna de les persones tenim, especialment quan es tracta de prendre decisions de la nostra vida i per tant també de la nostra mort.
Tenir una opció per poder evitar el patiment exagerat produït per una malaltia o limitació davant del fet de viure és quelcom molt particular, profund i que cal entomar com una decisió extremadament delicada però també alliberadora. Ja el testament vital va ser un gran avenç en aquesta línia d’intentar evitar vides enroscades en grans tragèdies que fan difícil de suportar una existència digna.
M’agradaria també reflexionar sobre un altre dret i diria que també deure que tenim les persones i no és altre que el dret a viure d’una manera digna. És cert que l’entorn a on ens ha tocat tirar endavant el nostre periple ja condiciona moltes de les situacions que anem sortejant i que ens podem trobar circumstàncies que fan el camí molt més sinuós. Malauradament la tan esmentada justícia i equilibri social cada vegada queda més esmorteït i les diferències entre pobres i rics queda palesa dia rere dia.
Malgrat tot sempre he cregut en l’aposta ferma i resistent que el gènere humà ha de mostrar davant de la vida. Actitud i esperit de superació esdevenen finalment el quid de la qüestió. La dignitat de les nostres vides no queda sotmesa a les pertinences acumulades ni a la riquesa material que assolim, viure dignament té més a veure en com encarem allò que ens ha tocat viure amb l’acceptació i l’encaix que el nostre voltant ens requereix.
Tots hem conegut desgraciats rics i pobres afortunats i feliços. Viure dignament queda estretament lligat a com fem que les nostres emocions vagin sempre per l’autopista de la positivitat i l’optimisme, allunyant-nos incansablement de les lamentacions i l’enuig que els obstacles quotidians ens provoquen. La dignitat de la vida no es relaciona en el fet de tenir de la gent i sí amb el ser de les persones.
Seria, però, molt interessant que els nostres polítics, a més de treballar per un marc legal que ens apropi a una mort més digna, també fossin més proactius en la defensa dels drets que les persones tenim per poder tirar endavant més harmònicament, amb habitatges, educació i sanitat per a tothom, amb dosis de dignitat transversal sense excloure ningú.
Volem morir sense patir, però sense patir també volem viure.
