JA fa cinc anys que se’n va anar. S’acompleixen justament avui. Parlo d’en Johan Cruyff. Un visionari del món del futbol total, que va capgirar força "esquemes". Seva és l’expressió del títol, de cara a posar un bri de somriure en aquesta lectura. En plena pandèmia, si fos entre nosaltres, hauria fet propostes agosarades i profundes per "salvar" el món de la "bimba". Un globus hiperinflat per diners a dojo, ben desbocat, que requereix una forta i coratjosa sotragada. Referia que "el futbol comença com una democràcia i acaba com una dictadura. Primer, tots opinen, malgrat que només decideix un de sol. Ho fa el jugador davant la pilota. L’entrenador, amb l’alineació…i el president, quan pertoca prendre grans decisions". Extrapolant aquest pensament a d’altres vessants vitals, em dol entreveure l’ADN de la pesta del Coronavirus.
"Tothom sap jugar al futbol si li deixes cinc metres d’espai". Dit de forma diferent, jo afegiria que ens paguen per pensar i esforçar-nos. No puc oblidar la gresca de carrer fa aproximadament un mes. Amb un paperot abominable per part de quatre eixelebrats i, alhora, per la ineficàcia, mutisme i assossec de força dirigents. Se’m posa la pell de gallina en fer-ne una anàlisi senzilla. Allò que en Johan deia a l’inrevés: "gallina de piel". Malgrat tot, se l’entenia prou bé. Sota un prisma diferent, vinc a desitjar un canvi real, profund i perenne d’acord a una altra sentència fantàstica: "Sortiu i gaudiu". Cal viure amb criteri reptador i engrescat. Per bé que entreveiem sovint una "vall de llàgrimes", el lament no mena enlloc. "Al món dels cecs, certament el borni és el rei… Però segueix sent borni": heus ací un altre pensament seu que ens pot provocar una rialla. Tanmateix, s’hi amaga un bri de rauxa, embranzida i intrepidesa a l’hora d’afrontar les dificultats. Sempre hi són, però mai no ens poden vèncer. A la tardor de la vida, molts hi arriben desballestats. Això ho percebem en companys d’estudi. Semblaven el canyissar tombat pel vent. En aquest "moment donat", aposto decididament per l’esperança, la mà sol·lícita de l’amic que ens infon esperança i fe en reptes impossibles. "Jugar un futbol senzill és el més difícil que hi ha".
