Dissabte d’estrena d’estació climàtica. Amb motiu de l’arribada de la primavera, l’època que més canvis provoca a la naturalesa, Diari de Terrassa ha cercat obra literària amb títol referent a la primavera i amb ulls de dona. N’hem escollit quatre que compleixen el perfil i el propòsit: "La primavera pendent", d’Ada Castells; "Una primavera per a Domenico Guarini", de Carme Riera; "La mort i la primavera", de Mercè Rodoreda ; i "Primavera, estiu, etcètera", de Marta Rojals.
Les novel·les pertanyen a autores, algunes especialment molt reconegudes, com Mercè Rodoreda, de generacions distintes. Darrere del títol, hi trobem narratives amb temàtiques diverses, però que en el fons ens parlen, des del punt de vista d’una dona, sobre els sentiments i les emocions. Castells ens transporta a principis del segle XIX a Barcelona i ens convida a acompanyar una dona que descobreix que el seu marit fa coses molt estranyes i que la deixa plantada per fugir a Londres a la recerca d’un projecte insòlit. Riera ens fa viatjar, de la mà d’una periodista mallorquina, cap a Florència, on ha de seguir un judici d’un home acusat de destrossar "La primavera", una de les obres pictòriques més apreciades de Sandro Botticelli. Per la seva banda, Rodoreda ens endinsa en la tragèdia humana de la guerra a partir d’un poble i la seva gent que viuen sota l’amenaça d’un conflicte bèl·lic i les envestides d’un riu. I tanquem la tria amb Rojals, que explica el retorn d’una jove arquitecte al seu poble de Terres de l’Ebre. El retrobament amb la seva terra, familiars i amics, li farà reviure el passat i replantejar el present.
“La mort i la primavera”
Mercè Rodoreda (1908-1983)
És una de les dues obres pòstumes (l’altra és “Isabel i Maria”) de Mercè Rodoreda, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1980), de més rellevància pel seu fons i forma literària. La novel·la tracta amb una ficció simbòlica, profundament desolada i poètica, la tragèdia de la guerra. El protagonista és un adolescent que viu en una societat cruel i que cerca la mort per alliberar-se. Rodoreda crea un espai sagrat què és el bosc dels morts, on són enterrats. Abans de suïcidar-se, el jove hi fa una creu, amb claus, que simbolitza Crist, perquè no aconsegueix establir cap mena de contacte amb la vida. Rodoreda va escriure aquesta obra després de “La plaça del Diamant”, on ja havia tractat el tema de la guerra, i amb “La mort i la primavera” hi va donar continuïtat. En el seu moment, el company i mentor de l’autora, Armand Obiols, va manifestar respecte a les dues novel·les: “No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de la Mort”. La primera edició és de l’any 1986 i va obtenir el Premi de la Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig (1987). Club Editor va fer una reedició l’octubre de 2017 que ha estat traduïda al francès, anglès i italià.
“Una primavera per a Domenico Guarini”
Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948)
Amb aquest títol, Carme Riera va debutar en el món de la novel·la i ho va fer també com a militant del feminisme i de les llibertats. També és la primera i única de caràcter experimental; barreja gèneres i trenca amb el temps lineal, i inclou documentació publicada. L’obra conta la història de Domenico Guarini, que ha atemptat contra el quadre “La primavera” de Sandro Botticelli, i la d’Isabel Clara Alabern, una jove periodista mallorquina, enviada especial d’un diari de Barcelona per escriure les cròniques sobre el cas. La periodista viatjarà fins a Florència per seguir el judici a l’acusat, un napolità de 37 anys, que havia estat alumne de l’Escola d’Arts i Oficis d’aquella ciutat italiana. La novel·la va guanyar el Prudenci Bertrana l’any 1980. La notícia va sorprendre l’autora a Madrid, on feia de jutge en un tribunal d’oposicions a càtedres d’institut i per això no va poder anar a rebre’l. Explica Riera que el jurat, format per prohoms de la cultura catalana, es va molestar i va sortir explicant el que havia passat a la premsa com si li perdonés la vida. El fet va provocar que el guardó tingués un gust agredolç.
“La primavera pendent”
Ada Castells (Barcelona, 1968)
“És important passar fred a l’hivern per lloar la primavera tal com es mereix”. Així comença el llibre que citem d’Ada Castells. Ambientada a Barcelona a principis del segle XIX, la protagonista és una dona, Carme Coroleu, que es casa, per circumstàncies familiars, amb Francesc Castany. La vida de parella, però, s’estronca al cap de nou mesos. El Francesc li diu de sobte que ha de marxar cap a Londres per resoldre un enigma que li lleva la son. La Carme no entén els motius del viatge. El temps passa i el marit no torna. L’única comunicació que tenen és per carta que, a la fi, ja no desperta cap emoció ni interès. La protagonista haurà de lluitar contra la soledat i la incertesa. Per evitar els mals presagis, omple el temps cosint, llegint, cantant i fent taronja confitada. Arriba un dia, però, que ha de fer front al colossal negoci del tèxtil de cotó de la família i això l’obliga a canviar de mirada i actitud. Dir que l’escriptura d’aquesta novel·la va ser un encàrrec. Va ser la primera d’una col·lecció de set novel·les que van sorgir a partir d’un repte literari que van acordar editors i autors un dia d’estiu de 2016.
“Primavera, estiu, etcètera”
Marta Rojals (Palma d’Ebre, 1975)
Estem davant de la primera novel·la d’una dona que és arquitecte i que un dia va temptar la sort d’escriure i va debutar amb èxit. L’obra és un viatge de retorn d’una dona jove, l’Èlia, cap al poble on va néixer. La nostra protagonista acaba de deixar la parella i la crisi fa estralls en el despatx d’arquitectura on treballa. La narració se’ns presenta com una tragicomèdia amb un fort component generacional i un retrat precís i molt sonor dels usos i costums de la vida en un poblet de l’Ebre. El retrobament amb els familiars i els amics li farà reviure el passat, comprendre fets i coses i replantejar-se la seva vida. “Primavera, estiu, etcètera” és ficció però atresora paral·lelisme amb la trajectòria vital i professional de l’autora. La Marta i l’Èlia (aquesta darrera a la novel·la) tenen en comú que són d’un poblet de l’Ebre i que treballen com arquitectes. La novel·la parla de l’amor, l’amistat, la família, la feina, les oportunitats perdudes i la possibilitat de trobar un lloc en el propi món. I ho fa amb la doble mirada de la gent que viu a la gran ciutat i de la que viu en un poble petit. I cal dir també que Rojals es mostra fidel amb la parla de l’Ebre i amb les seves expressions.
