TINC dos fills, la Paula camí de 21 anys i en Ferran, avui fa 18 anys. Moltes felicitats fill meu. La veritat és que no sóc gaire propens a explicar la meva vida més íntima, però avui el meu segon fill compleix l’edat legal a on cronològicament fa un salt vital de jove a adult, allò que en diuen ser major d’edat. Aquest fet m’ha de servir per poder fer una reflexió del que ha estat aquesta etapa de la seva i de la meva vida i de com ha passat de ràpid tot plegat i de com hem intentat, tot l’entorn que l’envolta, preparar-lo per a un camí ple d’exigències i vicissituds, també d’alegries i bons moments, que es començarà a trobar en unes poques jornades.
Des del seu naixement hem anat cremant totes les etapes que el creixement i maduració d’un fill suposen. Les primeres amb molta dedicació i implicació física, les últimes amb més desgast psicològic intentant controlar la seva poda neuronal i la seva exaltació hormonal. Sempre explico en els meus cursos i conferències que ajudar a créixer als nostres fills suposa en primer lloc acceptar que algun dia marxaran a fer la seva vida i que malgrat que hem de protegir-los (no sobreprotegir-los) i mostrar grans dosis de responsabilitat sobre ells, els nostres fills no són de la nostra propietat i hem de preparar-los per al moment en què decideixin aixecar el vol. Hi ha pares que ho passen força malament quan un fill els diu que se’n va de casa a compartir pis amb amics o amb una parella, però aquesta llei natural ha de ser sempre motiu d’orgull d’haver fet la feina d’educar ben feta. Un jove que vol marxar ho fa perquè se sent preparat i amb forces, amb estratègies i recursos per a fer-ho.
Els pares han d’omplir-se de satisfacció per aquesta decisió que avala la tasca que durant els anys d’infantesa i joventut s’ha realitzat. En aquesta feina haurem actuat de manera progressiva que vol dir que els nens de 4 anys ja no van amb cotxet a l’escola, tenen cames per caminar, han de preparar-se la bossa del futbol o del patinatge a partir dels sis anys i desfer-la quan s’acaba l’activitat i arriben a casa i així progressivament han d’anar assumint moltes de les coses que els farà madurar com a persones. Veig massa cotxets a les entrades dels col·legis, massa pares o avis agafant la motxilla quan els nens surten de l’escola i massa joves decidint què volen comprar per a berenar a la botiga de davant del centre educatiu.
El meu fill Ferran no ho ha tingut tan fàcil perquè ell havia de portar la motxilla a casa, fer-se la bossa del futbol i berenar allò que li portàvem a la porta de l’escola. No em sento culpable de cap d’aquestes situacions i de moltes altres que l’han obligat a esforçar-se, enfadar-se, plorar, frustrar-se i treure’s les castanyes del foc. Crec que ha estat una bona manera de preparar-lo per al futur que li espera. A la seva vida tindrà moments de tots colors, tot i que espero que tingui més grocs, taronges i verds, també hi haurà moments en què el color serà més fosc i fins i tot negre. Haurà de ser fort, espavilat, resilient i capaç de trobar solucions.
Si l’haguéssim educat guarint tots els seus problemes i l’haguéssim protegit davant de qualsevol conflicte, el món se’l menjaria a la primera frustració. Segur que hem comès moltes errades i ell també buscant la seva personalitat, però crec que el producte final és força digne.
A partir de demà Ferran, tot i que continuaràs sent depenent perquè no tens la independència econòmica, s’inicia la meravellosa aventura del viure i de portar el control de les teves decisions. Només espero haver atorgat els valors, les creences i els referents necessaris perquè puguis sortir-te’n de la millor manera possible, fent allò que vols, sent feliç i bona persona. Aquí sempre tindràs al teu pare que de manera incondicional et donarà suport i t’estimarà.
