EN les darreries de l’any 2020 m’envaeix una gran necessitat de fer-ne una valoració en profunditat. Una valoració des de les entranyes. No vull dir una valoració mecànica dels fets ocorreguts, ni superficial d’allò que hem aconseguit o de les frustracions sofertes. És clar que de qualsevol fet en podem treure un aprenentatge, un aprenentatge profund, un aprenentatge de vida. És fàcil pensar o decidir que l’any 2020 ha estat nefast, horrible, un any per a oblidar, etc. Jo no crec que hagi estat així. En el nostre petit espai de vida, aquell que s’emmarca en els països industrialitzats, occidentals, hem emprès, de fa uns anys, un estil de vida que ens proporciona benestar físic, facilitat per a aconseguir alguns objectius que ens fan sentir bé momentàniament com, per exemple, comprar objectes de valor que ens ajuden en la vida quotidiana, viatjar a qualsevol punt del món amb pocs diners i amb molt poc temps. Certament que aquests fets ens ajuden a millorar la perspectiva que tenim de la vida, però l’engany que hi ha amagat és que ens hem allunyat del sentit real de la vida, de l’existència animal i humana.
Tal com l’hem configurat, la nostra existència anhela possessions materials, felicitat i comoditats, una bona reputació, lloances i, al mateix temps, anhelem restar lliures de la infelicitat i les incomoditats, lliures de la mala reputació i lliures de les crítiques. Vist així neguem que la realitat ho engloba tot: alegria i tristesa, lloances i crítiques, etc. Cal que entenguem que el creixement personal ha de passar per tots els estadis. La vida forma part de la mort i la mort de la vida. La visió occidental ens ha empès a ignorar la mort, la malaltia i els mals moments. L’aferrament a la riquesa material no ens fa més feliços, més aviat ajuda a crear-nos frustracions quan no aconseguim allò que volem. Voler allunyar els pensaments d’allò que significa la malaltia, el pas efímer per la vida, etc. ens procura moments de tranquil·litat, però ens allunya de la comprensió real de la nostra existència. No ens hem de refregar en tot moment en els pensaments que som finits, però no hem de negar el fet que ho som.
L’any 2020 ens ha demanat que obrim els ulls a la nostra vulnerabilitat, ens ha donat una lliçó de vida. Cal que l’aprofitem. Durant la pandèmia s’ha sentit a dir en moltes ocasions que aquest fet ens farà canviar, que serem millors, etc. Jo no ho crec. Quan, a poc a poc, anem sortint d’aquest atzucac, tornarem a ser igual que abans. De fet, que els contagis continuïn tan disparats, potser respon a que, en realitat, no som tan conscients del que ens està passant. No és aquesta pandèmia la que farà millorar la consciència humana, sinó l’exercici continuat de la introspecció i la comprensió de la nostra naturalesa.
A part d’ensenyar-nos descarnadament com som de vulnerables, aquest any ens ha mostrat que la solidaritat és un valor humà que excel·leix en els moments més difícils. La distribució d’aliments als més necessitats, s’ha triplicat. La Marató de TV3 ha demostrat, un cop més, que som un poble solidari. Hem vist com s’han produït compres que sense el primer confinament no s’haurien fet. A les llibreries encara resten llibres demanats per telèfon, whatsapp o correu electrònic que ningú ha anat a recollir. Hem anat a fer algun menú en un restaurant pensant més en afavorir qui hi treballa que per necessitat. Els exemples són molts i molt il·lustratius.
L’any 2020 m’ha ensenyat a ser més empàtic amb aquells que n’han rebut les conseqüències de manera més directa, tant perquè han patit directament la malaltia, com amb aquells que n’han rebut les conseqüències dels confinaments tan durs a què ens hem vist sotmesos. Gràcies 2020.
També he après que caldrà ser més resilient per superar aquesta situació. La garrotada social i econòmica que ha representat i representarà, encara, és extraordinària. El nostre país és un exemple de resiliència. Hem perdut en totes les comtesses militars i, malgrat tot, som aquí ben vius i amb un objectiu clar. Per tant, només ens cal aixecar el cap i tirar endavant. La magnitud de la tragèdia social i econòmica a què ens veurem sotmesos és tan gran que no és moment de lamentacions. Cal ser optimista i deixar el pessimisme per a moments millors. O ens hi posem tots o la tragèdia tindrà una magnitud inimaginable. I això ens ha de fer defallir? Ni parlar-ne. La generació anterior a la nostra va patir una guerra sagnant i immensament cruenta i se’n va sortir. Ens va ensenyar, des del silenci, que les lamentacions no hi ajuden. La solució està a mirar endavant. Aquesta generació ens ha ensenyat a lluitar contra les adversitats més dures, ens ha ensenyat que sempre hi ha una sortida. En tot cas, ens ha ensenyat a tocar de peus a terra. I aquesta generació és la que ha patit més en aquesta pandèmia. Han patit i han mort sols. Més enllà de la frustració que això suposa, la lliçó que n’hem de treure és que, fins i tot això, ho hem de superar perquè hi ha motius per fer-ho, perquè la vida continua, perquè tenim fills a qui transmetre alguns valors. En cap cas això vol dir oblidar, ans al contrari. És gràcies al record de tots aquests exemples que ens enfortim en la lluita diària.
L’assoliment de la consciència profunda d’allò que vivim i d’allò que som és l’únic camí per circular amb serenitat i valentia enfront de les dificultats. Portem la ment a casa, no ignorem la realitat, enfrontem-nos-hi. Quan aquest assoliment de la consciència sigui real, tindrem un coneixement de la nostra condició i, per tant, controlarem el grau de frustració quan les coses no ens vagin com teníem previst. La realitat no la coneixem, només en tenim una percepció individual i pròpia. L’essència d’aquesta percepció configura la forma com enfoquem la nostra existència, quin concepte en tenim, com afrontem les dificultats, etc., podem deixar-nos vèncer per les dificultats i les frustracions o alçar la mirada i ser proactius. Jo elegeixo la segona, i tu?
Gràcies 2020 per treure’m les sabates que m’impedien de tocar amb els peus a terra.
