CREC que seria una gran iniciativa, que comptaria amb una encara més gran acollida, que Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya es decidís a publicar un llibre amb històries i anècdotes dels antics viatges que fèiem tanta gent en els seus antics trens, si més no, als de la línia del Vallès. Tinc la certesa que encara som molts els que podríem explicar històries divertides sobre aquells trens, primer els de fusta -crec que d’origen nord-americà-, i després els de color verd, també dits "tren granota", i que si no ho tinc malentès, en retirar-los, algunes unitats es van vendre a Cuba.
Ho proposo en el context de la informació que publicava dimecres passat Diari de Terrassa on, en declaracions de Ricard Font, president de la companyia, anunciava la intenció de valorar el patrimoni històric que ha deixat aquesta línia que el 1916 va fer 100 anys que unia Barcelona amb Les Planes, i el 1919 amb Terrassa. Hi ha molta documentació que pot ser objecte d’investigació històrica, sociològica i antropològica i, tenint en compte que a Terrassa hi tenim la seu del Museu Nacional de la Tècnica i la Ciència, de l’evolució tecnològica de Catalunya. I es conserven molts vehicles històrics -79 de catalogats, comptant-hi els de totes les línies-, i molts objectes que pertanyen a la memòria de milers i milers de viatgers del Vallès Occidental. Ara, la decisió de posar en circulació un comboi històric els caps de setmana per reviure aquells viatges a partir de la tardor, és una magnífica notícia per a la qual ja es pot anticipar un èxit desbordant. I, si se m’accepta la idea, caldria reservar un diumenge per a omplir-lo d’antics estudiants universitaris, ara professionals jubilats, naturalment vestits amb els típics americana i pantalons de pana, cabells llargs i carteres pròpies dels "progres" dels anys seixanta.
La meva proposta, doncs, és que a tota aquesta història institucional dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya s’hi afegeixi la història popular i social, feta d’anècdotes i, probablement, de moltes llegendes. Per exemple, recordo com hi havia qui explicava -cert o mentida?-que, en els viatges matinals dels estudiants de la Universitat de Barcelona, amb l’excusa de fer-se passar el fred, s’havia fet algun petit foc amb papers de diari a l’interior mateix del vagó. Les gamberrades històriques -aquestes, i les que es feien en algunes escoles- fan petits els actes d’incivisme que ara ens esgarrifen tant. O, encara, recordo els estudiants que explicaven que baixaven del tren a Valldoreix i anaven corrent fins a Mira-sol, on tornaven a agafar el mateix tren, aprofitant que per anar a Sant Cugat la línia ha de fer una gran volta. Potser aquest mateix diari podria ser qui recollís aquestes històries, tal com va fer el col·leccionable "Els terrassencs del segle XX", una gran iniciativa del seu antic editor Julián Sanz, que va ser capaç de recollir prop de 1.500 fotografies d’àlbums familiars que il·lustraven la realitat migratòria de la ciutat.
I, és clar, al costat de la història i la llegenda popular, hi ha la història social. Penso en els estralls en la línia de la riuada de 1962, el debat per la desaparició de l’Estació dels Catalans a Terrassa, les obres de soterrament de la línia o la història dels accidents que s’hi havien produït, i que hauria de posar-se en mans d’historiadors professionals i de tots aquells grans aficionats a la història local que tenim a la ciutat. Tot plegat, doncs, hauria de constituir el gran llibre del Tren de Baix o dels Catalans. Som-hi?
