Eivissa no és solament un lloc de turisme i a l’estiu", diu Xavier Herrero Fontanet (Terrassa, 1967). Ho afirma perquè viu a l’illa, amb el seu veler, des de fa set anys, quan un dia va decidir trencar amb tot i canviar d’activitat professional i de lloc de residència. Va navegar fins a Formentera i s’hi va quedar. Allí va crear l’IbizaCineFest, el Festival Internacional de Cinema Independent de l’illa balear. Treballava de realitzador i productor a TV3 i ara és l’ànima d’un festival de cine i també fa documentals.
De Terrassa a Eivissa. Volia anar a viure a una illa?
No ho tenia pensat. L’any 2014 vaig decidir trencar amb tot i viatjar amb un veler. Vaig deixar la feina que tenia a TV3, on treballava de càmera de plató i exteriors, i em vaig embarcar amb el veler. La idea era travessar l’Atlàntic. Vaig arribar al primer port, a Formentera, vaig passar l’estiu i, al final, em vaig enamorar i em vaig quedar. Però la meva casa segueix sent el veler ancorat a Eivissa.
I aquell mateix any, l’any 2014, va proposar la creació d’un festival de cinema independent.
Sí. Vaig tenir aquesta iniciativa i en vaig parlar amb el govern i les administracions hi van donar suport. Eivissa també té residents a l’hivern i vaig pensar que estaria bé engegar un certamen que li donés nom arreu de les fronteres. L’IbizaCineFest és la meva criatura.
Després de set anys del festival, quin balanç fa?
Exitós, perquè a més és l’únic que hi ha a les Balears. La primera edició la vàrem celebrar l’any 2015 i ara mateix estem fent la de 2021. Aquesta va començar l’última setmana de febrer. Sol durar uns deu dies, però enguany s’allarga fins a la primavera per la pandèmia i per a encabir tot d’activitats paral·leles. En aquesta edició hem presentat obres de cinema de 28 països.
Hi ha molts festivals de cinema. El d’Eivissa té aspectes singulars?
Una de les nostres prioritats és presentar i projectar pel·lícules de tot el món que hagin tingut poc recorregut perquè tenen un ADN que no és tan comercial. Però també donem cabuda a seccions especials com fer una retrospectiva d’autor que, per cert, aquesta vegada l’hem dedicada al cineasta terrassenc Antoni Padrós i ja hem vist que el Diari de Terrassa n’ha fet ressò. Altres seccions tenen a veure amb el cinema compromès socialment, on s’aborden temes com, per exemple, la igualtat de gènere, el medi ambient, la immigració… I tot això en diversos formats: llargmetratge, curtmetratge, documentals… I com a festival també fem produccions i donem suport a projectes de cineastes.
Quan va sorgir el seu interès pel cinema?
Segurament hi té a veure que el meu pare, Desiderio Herrero, de Terrassa, va ser fotògraf i tenia un establiment de fotografia que es deia Lumière, en homenatge als germans Lumière que van inventar el cinematògraf. El comerç estava situat al Raval de Montserrat i deu fer uns quaranta anys que va tancar. Va ser molt conegut en la seva època. Jo sempre veia els meus pares revelant fotografies, llavors en blanc i negre, algunes de les quals les pintaven a color si el client ho demanava. Jo era molt jove llavors, però recordo que anava a la botiga, atenia el públic i feia encàrrecs. I també acompanyava el meu pare a revelar fotografies.
No volia continuar en el negoci?
No m’ho vaig plantejar. Quan tenia 17-18 anys vaig entrar a l’Institut de Ràdio de TVE i vaig estudiar per ser operador de producció. Vaig treballar una temporada a TVE i després vaig entrar a TV3 com a càmera i el 2014 ho vaig deixar. I paral·lelament també feia altres feines com a freelance per a les productores El Terrat i Dorna, entre moltes altres.
Fa cinema d’autor?
Sí, faig cinema. He produït i dirigit quatre llargmetratges relacionats amb l’illa d’Eivissa. Un dels últims és "Moonface. Una mujer en la guerra", premiada al Festival de Málaga 2019 amb una Bizanga de Plata i el Premi del Públic de la secció "Afirmando los Derechos de la mujer". En aquest hi surt una reportera de guerra, Cristina Stegler, francesa, que resideix a l’illa. I ara he fet el cinquè que es diu "Salka en la tierra de nadie", amb el què he iniciat una nova etapa centrada en produccions a Mauritània col·laboratives amb l’ONG Un Lápiz, un dibujo. La pel·lícula "Salka en la tierra de nadie" ha viatjat fins a Colòmbia i a l’abril anirà al Festival de Málaga. És un documental sobre la immigració. El vaig fer tot sol perquè tenia un pressupost limitat.
S’ha plantejat tornar a Terrassa?
Per ara no. Aquí, a Eivissa i a les Balears, he trobat moltes facilitats per crear i implantar aquest festival que ha anat creixent i és una referència internacional amb cine independent. I també puc fer coses d’autor que és la meva passió. De tota manera, no he perdut el lligam amb aquestes ciutats perquè hi tinc família i amics. I si surt alguna col·laboració i puc, també la faig. Ara mateix, l’Ajuntament de Monistrol de Calders m’ha demanat un cop de mà en un festival de cinema i m’hi he posat.
