Passen inadvertits. Alguns d’ells són tan estrets que ni el sol sap on posar-s’hi. La Terrassa de les avingudes, de l’espai verd i ufanós del Parc de Vallparadís, de les folgades places allà on abans s’alçaven els vapors, té una discreta cara anversa, la dels carrers i els passatges més estrets de la ciutat.
El carrer del Sol, a Ca n’Aurell, n’és el més reduït en amplada de tot Terrassa (en el punt més exigu “s’aprima” fins als 83 centímetres). El passatge del carrer Estret, a Can Boada-Casc Antic, no es queda enrere i en el tram més “escanyat” no arriba ni al metre (92 centímetres). La llista dels carrers més “exigus” de la trama urbana no és prolífica, però sí curiosa. Inclou el carrer de Can Vileta i el de Mart, el Passatge de las Meninas o el del Sagrament.
“Aquests carrers i passatges tan estrets són conseqüència del passat -explica l’arquitecte-urbanista Pere Montaña-, i sovint estan relacionats amb antigues servituds de pas; és a dir, quan una finca no tenia accés al carrer principal, per arribar-hi, s’havia de permetre el pas a través d’una altra finca; aquestes servituds, amb el temps, s’han configurat com a passatges”. Montaña assenyala que altres vegades la sorprenent amplada d’aquests carrers ve donada perquè eren petits camins per anar a l’hort. “Sovint, quan passem del rural a l’urbà, és quan apareixen aquests espais tan estrets, que són com petites ‘ferides’ que sorgeixen en el parcel·lari de la ciutat i són molt difícils de resoldre des del punt de vista legal, a més de no haver estat planificades per l’urbanisme”, diu.
Altres cops -apunta Montaña- l’angosta realitat avui visible es deu al fet que, temps era temps, just per a aquells breus metres transcorria el desguàs d’alguna finca interior que buscava un torrent proper on “descarregar” les aigües sobreres. “La solució s’ha acabat configurant com un indret amb una claveguera per sota i un lloc de pas per sobre, en forma de passatge”, indica.
L’historiador egarenc Joaquim Verdaguer relaciona la inusitada escassetat de l’amplada d’alguns passatges i carrers de la Terrassa actual amb antics camins, “alguns per baixar als horts des de dalt dels torrents”, diu. El temps els ha acabat envoltant d’altres carrers i, ja avui, sovint resten gairebé invisibles a ulls de qui no hi para atenció.
