PER a molts de nosaltres el fet de viure amb incertesa i inseguretat el pas del temps suposa haver d’afrontar el futur amb tot un seguit de pors i temeritats respecte del que ha de venir més enllà del moment present. El desconeixement de què esdevindrà la propera setmana, els propers anys, amb la nostra salut, la nostra feina, les nostres relacions, es converteix en un sense viure que ens porta a no poder gaudir del dia d’avui i ens submergeix en una dinàmica d’inestabilitat que no afavoreix un gaudi de la vida plena i harmònica. És ben sabut que l’única cosa que és totalment estable en el nostre trànsit vital és la seguretat que les coses sempre canvien i que és impossible viure amb la certesa que els esdeveniments sempre seran favorables als nostres interessos.
Aquesta adaptabilitat a la realitat i desarrelament del que voldríem són dos elements que hem de saber gestionar amb acceptació, autocontrol i convicció, per a poder surfejar per sobre de les onades de la vida sense que això suposi grans estirabots en el nostre estat emocional. No fer-ho ens aboca a un sobreviure permanent ple de resignació, dubtes i angoixes.
Ara que tota la humanitat es veu afectada per aquesta pandèmia, una de les expressions més utilitzades per tots els experts i comandaments polítics de la situació és justament aquesta. Les properes setmanes determinaran les actuacions a prendre quant a la manera de viure i adaptar-nos a l’expansió del virus. Les properes setmanes marcaran quines seran les restriccions que tindrem en les nostres vides quotidianes.
Les properes setmanes marcaran si ens podrem abraçar entre nosaltres, podrem visitar els nostres avis i podrem anar a sopar o no al restaurant del nostre carrer. Seran les properes setmanes les que aniran marcant el senderi a recórrer, la traça que hem de seguir.
És cert que aquest maleït coronavirus ha suposat un daltabaix en el nostre present rutinari. La seva incidència ha estat esfereïdora quant al nombre de contagis i el nombre de morts, però sóc un màxim defensor dels aspectes positius de totes les circumstàncies de l’univers i aquesta macroinfecció també els hi té.
El coronavirus ens ha ensenyat que l’eina de l’equilibri natural està en mans de la mateixa natura. Els éssers vius, humans inclosos, formem part d’aquesta cadena com un element més, potser amb un desenvolupament superior a d’altres participants del conjunt però no els dominadors del sistema. També ens hem adonat de la necessitat de saber viure amb la capacitat d’acomodar-nos al futur de manera àgil, ràpida i proactiva, sempre aportant transformació i ajustament a allò que la vida ens ofereix. Una vegada més, la pandèmia ha confirmat que el desesper, la paràlisi i la lamentació no són mai la solució a cap dels successos que ens toca encarar.
Aquest virus ens ha fet veure a tots, pobres els que no ho hagin vist, que som fràgils davant l’existència, que no cal esperar gaire de l’endemà si això suposa no fruir de l’avui. Extraordinàriament febles davant l’espai i el temps que ens ha tocat assumir sense cap altra privilegi que aprofitar el segon de respir que tenim a cada moment. Seran les properes setmanes les que determinaran moltes de les coses que podrem o no podrem tirar endavant, però també seran les properes setmanes les que d’una manera o altra estarem obligats a continuar vivint i ho podrem fer des de la resignació d’abaixar el cap i viure-ho tot amb mediocritat i desil·lusió o alçar la mirada i ser protagonistes de les nostres vides, dels nostres moments i de les nostres decisions interiors, apostant per la passió i el goig.
