LES últimes dades publicades per l’Institut d’Estudis Socials Avançats del CSIC són molt preocupants: les sensacions entre la ciutadania, de frustració, ansietat, incertesa, por, apatia, solitud, tristesa i ira, són una realitat que la postveritat que ens governa ens amaga mentre la gent diu coses com aquestes: “Tots els dies són iguals, no tinc ganes de res, com si em faltes energia, no tinc cap motivació, no veiem que hi puguem fer res”.
L’enuig, el tedi, la desorientació, la preocupació pel futur, i un estat anímic i depressiu i d’insatisfacció i estrès social, estan guanyant espais, dia a dia. Un terreny adobat perquè, els poders de sempre, garants d’aquest sistema capitalista, sense cor ni sentiments, vagi preparant el full de ruta del que seria la “postpandèmia”
És per això que del tema dels “Joves i el Carrer” no entraré a parlar, ni analitzar, de forma simplista, tal com s’està fent, durant aquests dies, des de gran part dels mitjans de comunicació i des de l’opinió pública, criminalitzant, únicament i exclusivament, la crema de contenidors, o l’assalt a oficines bancàries o botigues de multinacionals (la violència és dolorosa i tant, però tota) i no es pot trivialitzar, dient que la meva violència sí és la bona i la dels altres no, per exemple. Per això no anem bé, si ens quedem en aquestes anàlisis tan pobres i tan agradoses a les oïdes de qui té, realment, el poder.
I més quan cada cop hi ha gent més joves que se senten fora de joc, mentre veuen (tal com ens recorda la filòsofa Marina Garcés en el seu últim llibre, “Escola d’Aprenents”) com són declarats obsolets els seus pares, mares, avis, les seves professions i les seves formes de vida. Es converteixen en existències residuals, ciutadans a estones i només formalment, quan els demanen un paper o que vagin a votar. Assetjats per les addicions i pels trastorns mentals, inutilitzats per una educació que no els diu res, ni els interpel·la, conscients que ningú no els espera, ni per explotar-los. Joves que floten, mentre es van trencant. Residualitat és, aleshores, sobreviure dia a dia entre les muntanyes de residus del món ric, del creixement sense límits. El capitalisme global no necessita aprofitar-ho tot, ja no necessita exèrcits de treballadors a la reserva. Mentre augmenten els beneficis escandalosos d’una minoria, alhora, la gran majoria de les vides humanes es transformen en deixalles, no retornables.
Els joves comencen a veure i entendre que viuen a la societat del “desnonament permanent” i amb l’amenaça continuada del “desnonament cognitiu”.
Ja ens advertia el pensador Zygmunt Bauman: “En una societat de consum ràpid, les coses esdevenen residus, o bé perquè estan dissenyades per caducar ràpidament i no poder ser reutilitzades o bé perquè ja apareix la següent que captura el nostre desig de possessió i de consum. Com funciona aquest mecanisme de tria i descart en el cas de les vides humanes?” Quins són els dissenys polítics i socials que fan també de les existències humanes, un residu creixent? Els escombriaires són els herois oblidats de la modernitat, els que descarten, dia a dia, qui pot entrar i qui no, qui segueix jugant i qui queda fora de joc…
El que està passant aquests dies als carrers de Catalunya, a part que “malauradament” no és nou, ja que cíclicament ha passat aquí i arreu, quan aquest sistema “depredador” tensa al màxim la corda, és un avís seriós per a “tothom” i, no només per als joves, tal com ens adoctrinen els relats “interessats” de la “postveritat”. Sí que és veritat que el malestar en què viu la joventut (un terme també molt relatiu i manipulable) és per un “no-futur”, ple d’angoixa i que provoca ràbia per a tantes “injustícies socials” i tanta desigualtat. Però no ens equivoquem, el missatge no és pel futur d’aquests joves “invisibilitzats, és pel present, el temps que està aquí, ara, i que vivim o malvivim, totes les persones (vells, grans, joves, infants).
Aquest present que ens maltracta cada dia (malgrat que no ho vulguem acceptar o girem la cara cap a un altre cantó). El que diu que hi ha un 40,9% d’atur juvenil, el que ens recorda cada dia, la incertesa de les nostres pensions actuals i futures, tan mal gestionades, el que ens diu que 7 de cada 10 desnonaments a Espanya són per a no poder pagar el lloguer, el que ens diu que, per exemple, el Delta de l’Ebre ja pateix els efectes del “canvi climàtic, o el que corrobora que avui es considera, dins de tanta precarietat, classe mitjana, els que poden arribar a cobrar 1.200 euros de sou, enfront dels sous milionaris dels executius de l’Ibex-35, o que la xifra més trista no són els aldarulls al carrer, sinó que la primera causa de mort dels joves entre 18 i 35 anys a casa nostra és el suïcidi.
Joves vulnerabilitzats a qui se’ls hi roba la condició de ciutadans, tal com veiem aquestes últimes setmanes amb els qui viuen a la zona de la “Cañada Real” de Madrid (zona deprimida i oblidada com tantes altres arreu de l’Estat) que, malgrat que se’ls tallin els subministraments bàsics com la llum, intenten mantenir la “dignitat” rere la cortina de la indiferència en què se’ls vol amagar.
Què seria, resumint, el que cal fer, davant aquest “mal rotllo” acumulat, de forma indefinida que porten els joves?:
1. Doncs que els polítics i els governs els tinguin en compte, de veritat, d’una vegada, a l’hora d’organitzar la societat. Ja tocaria!
2. Acabar amb aquesta desigualtat creixent i manca d’equitat que ens envolta arreu. Redistribució justa de la riquesa, sense excuses i amb valentia (estem cansats dels polítics “progres” d’esquerres que parlen, parlen i quan arriben al poder es “sotmeten” de forma “indigna” o entren als consells d’administració de grans companyies).
3. Només es pot combatre aquesta “desafecció social” de la “generació pandèmia” amb una reconstrucció social des de baix a dalt, fent aplicables, sí o sí, els Drets Humans i construint de nous, amb deures i responsabilitat, i amb valors que ens retornin a l’Humanisme.
4. Proposo a Terrassa i arreu, la constitució d’un Parlament Ciutadà de Joves, on s’escolti la seva veu de veritat i es deixi construir el seu futur i que comenci a treballar des de tots els àmbits possibles (escoles, instituts, barris, entitats, carrers, places).
