Els alumnes que es formen en el Programa d’Alt Rendiment en Dansa (PAR) a Terrassa tenen l’oportunitat de tenir mestres de luxe, com José Carlos Martínez, exsolista i estrella del Teatre de l’Òpera de París i ara dedicat a crear coreografies i a donar classes. Diari de Terrassa va parlar amb Martínez, aprofitant la seva estada a la ciutat, sobre la dansa i la seva situació.
Com ha estat la seva experiència d’impartir classes als ballarins del Programa d’Alt Rendiment (PAR) en Dansa al Centre Cultural?
Feia temps que no treballava com a professor, per la pandèmia sanitària, i en tenia moltes ganes. El repte d’aquest projecte és que quan els ballarins es presentin a una audició estiguin ben preparats. He donat classes de clàssic i també nocions de coreografia perquè la formació sigui més completa. El PAR és un projecte molt especial perquè ha d’oferir informació, coneixement i la versatilitat necessària per a entrar en una companyia de dansa. En aquest sentit, jo he fet formació de clàssica perquè avancin i també coreografia perquè aportin la seva creativitat. Per què? Perquè jo he estat el director de la Compañía Nacional de Danza (CND) durant vuit anys i he vist audicions i els que provenen d’escoles i conservatoris els vèiem molt acadèmics.
Els ballarins del PAR de Terrassa tenen bon nivell?
El nivell no és molt homogeni perquè hi ha gent que està més preparada per entrar en una companyia i altra no tant. Però hi ha edats molt diferents i no és el mateix als 15 que als 20 anys. El factor positiu és que els que estan més formats per a la vida professional arrosseguen cap amunt els que tenen menys experiència i tothom avança de manera més ràpida i se’n beneficia. A més, tenen l’oportunitat de conèixer mestres i coreògrafs contínuament, que és el que passa quan estàs en una companyia. I aquest aspecte de preparar espectacles amb coreògrafs que venen i tenir tallers és molt interessant.
Després d’estar com a director de la CND, quin camí ha seguit?
Sóc coreògraf per lliure i treballo a diferents companyies. He creat una versió d'”El corsari” per al Ballet del Teatre de l’Òpera de Roma i estic preparant una versió de “Giselle” per al Ballet Nacional de Croàcia. I entre una cosa i l’altra, he fet coreografies per a altres ballets europeus. I al mateix temps segueixo fent classes. Estic en una etapa molt interessant perquè ara puc fer de coreògraf mentre que quan estava al CND no m’hi podia dedicar tant perquè havia de gestionar. Ara em diverteixo. L’única preocupació que tinc és veure què puc aportar als ballarins que tinc perquè creixin.
Va ser estrella en el Teatre de l’Òpera de París i deixeble d’Ullate. Què proposa com a creador?
Jo treballo amb un vocabulari clàssic de base i en les versions que faig es pot veure tot el que jo vaig aprendre com a ballarí a l’Òpera de París, perquè allí vaig ballar molt temps i és la meva marca de fàbrica. Què passa ara? Que hi ha molts coreògrafs que proposen obres originals i no hi ha tanta gent que actualitzi els clàssics. El que em passa és que, venint de l’Òpera de París, em demanen que faci versions de clàssic. No m’ho esperava però és així. En aquest sentit, el que faig és anar a la companyia per fer la versió del clàssic i, quan ja estic dins, proposo fer una obra més personal. Ara mateix, l’estratègia em funciona.
Té coreògrafs de capçalera?
M’agrada el clàssic, però que es balli fluidament. De la meva experiència amb coreògrafs contemporanis destaco a Pina Bausch. Els ballarins del clàssic també volen ballar més. Això de la cotilla tan estricta ha quedat com una peça de museu. Ens hem adonat que es pot modernitzar un clàssic sense trair-lo, sense vulnerar la tradició, perquè dona més fluïdesa al moviment jugant amb la música, respectant la dramatúrgia. I, a la vegada, se cerca més l’essència del ballarí, que pugui transmetre amb tot el cos.
Què passa a Europa?
La gent està treballant molt i el que passa ara, amb la Covid, és que han perfeccionat molt la tècnica. Han estat molt temps a casa i a casa es torna al clàssic perquè és el que hi ha més a mà. I, a més, tenen més ganes de ballar que mai. El que abans era un problema, ara no ho és. Això és un efecte positiu en els ballarins i també en altres sectors artístics. Ara es valora molt més sortir a l’escenari, el moment màgic que representa. Perquè, al final, el 99 per cent dels ballarins ballen perquè és la seva passió, però, amb la pandèmia, sortir a un escenari s’aprecia més.
Molts ballarins, quan pengen les sabatilles, volen crear les seves companyies però manca suport. Vostè també en va crear una.
Era una companyia petita per a coreografies determinades. Jo, en aquest moment, estic molt bé com a coreògraf per lliure i visc experiències molt boniques. Ara necessito això i d’aquí un parell d’anys ja pensaré. Jo vaig acabar com ballarí i tampoc no hi ha formació per a dirigir. He après sobre la marxa, tant dels encerts com dels errors. Aquí hi ha poques companyies estables i si volem ser europeus hauríem de fer el pas perquè allà hi ha ballets i orquestres en tots els grans teatres. D’aquí que els ballarins també estiguin obligats a marxar a fora perquè aquí no hi ha feina. La sort que tenen és que surten molt ben preparats.
Per què acaben fracassant les iniciatives de crear companyies?
Perquè volem fer les coses a massa velocitat. Cal crear un projecte, però sense pressa perquè les coses es consolidin. La història és que una companyia de clàssic s’ha de veure a llarg termini, però també sóc conscient que sense suport institucional no és possible. Cal tenir una seu, un estudi, un espai i una subvenció per a tenir garanties.
