Era l’any 1983 quan el Julio Casás i la Dolores Fernández, un matrimoni arribat en el seu dia a Terrassa des de la província de León, van comprar el bar Lucense. En Julio havia treballat durant anys a la fàbrica AEG, fins que va decidir fer-se amb el local. Tots els antics propietaris de l’establiment eren originaris de Lugo i en Julio, que també era gallec però d’A Coruña, va mantenir el gentilici Lucense com a denominació del bar. A més, en aquells anys vuitanta, ja era un nom força conegut a la ciutat.
Darrere de la seva barra van créixer els tres fills de la parella, en Julio, en Gabriel i en Manolo. Aquest últim va acabar prenent les regnes del negoci, que ha portat ni més ni menys que durant tres dècades. Just fins diumenge al matí, quan el bar Lucense, ubicat al carrer de l’Infant Martí, a Ca n’Aurell, va dir l’adéu definitiu als seus clients de tota la vida. “Hem estat un bar molt familiar, ple de veïns de la zona que per a nosaltres sempre han tingut nom i cognom i, durant molts anys, es pot dir que vam ser gairebé un centre cívic del barri, el lloc on molts clients venien i es relacionaven”, recorda en Manolo Casás, que amb la seva dona, la Rosa María Quílez, han encapçalat aquest negoci ple de “lucenses de pedigrí”, de clientela fidel i del dia a dia.
D’anècdotes -assegura- n’hi ha per parar un tren, com que el bar va ser el lloc on fins i tot es va gestar un llibre, publicat l’any 2006 sota el nom de “Esto es lo que hay y no es poco”. El va escriure en Fernando Gil, “Nando”, el lleter del barri, i recollia més de mil expressions quotidianes divertides, paròdiques; un recull de l’enginy popular de bar. Per Sant Jordi, en van vendre uns 500 exemplars i el llibre el van enviar al mateix rei Joan Carles. El Palau de la Zarzuela va respondre amb una carta d’agraïment.
Pop i arrossos
La Dolores Fernández, de 85 anys, la mare de la família, no va voler perdre’s diumenge l’últim servei d’esmorzars del Lucense, on durant molts anys, entre xerrada i xerrada, passant la vida, els clients han gaudit de tapes variades, arrossos, pa amb tomàquet amb bon pernil i, és clar, de pop amb presentacions diverses (a la gallega, en salsa…).
Les festes familiars i els sopars que hi celebraven els esportistes de l’Sferic també formen ja part de la petita història, des del diumenge closa amb un punt final, del local (que, per cert, antigament, abans fins i tot de ser un bar, funcionava com una bodega de barri).
Com ha passat amb tants altres negocis, la pandèmia ha empès en Manolo Casás a accelerar el tancament del bar de la seva vida. “Abaixem la persiana per diversos motius -explica-. Jo ja tinc 63 anys i volia seguir un temps més ‘obert’, però la crisi del coronavirus ens ha acabat de decidir a tancar”. Ahir, en Manolo comentava que era el primer dia de la seva nova vida. Sempre, però, amb el Lucense en un racó preferent del seu record.
