MAHATMA Gandhi mantenia allò del que "mai no deixis morir el sol sense que hagin mort totes les teves rancúnies". Per contra, Friedrich Nietzsche apuntava que "no hi ha res -a la terra- que es consumeixi més de pressa que la passió de la rancúnia". Una i altra haurien de remoure l’esquema mental de persones enfrontades. Normalment, hi ha altres factors que impedeixen acotar el cap, tibant de comprensió. Sense anar més lluny, el propi orgull o l’enveja, per exemple. Rarament trobaríem una sola persona que no hagués patinat al llarg de la vida. Fins i tot els sants han passat per aquest tràngol. Malgrat que sembli un tòpic, cal trobar l’instant -"in hac lacrimarum valle"- de refer ponts, amb el diàleg. Ambdues parts han de cedir en algun dels seus esquemes. La tossuderia no ens mena enlloc. La venjança només és dolça per a aquells als qui la rancúnia els ha malmès el gust… Una afirmació que s’escau plenament en l’època pandèmica: un dels primers símptomes de molts infectats fou aquest.
Pot sorgir tant en àmbits familiars com laborals o d’amics. De sobte, una guspira perdonable esdevé un cavall de Troia. Cap de les dues parts no dona el braç a tòrcer. Ambdues s’enroquen tontament i tiben del "qui dia passa, any empeny". Una llàstima de bucle o un peix que es mossega la cua! La història de la humanitat està farcida d’exemples on la solució es volia aconseguir per la via de les armes: l’atropellament militar. Gran error, aquest! Una paraula fora de lloc -en un moment donat- o un silenci poruc són l’avantsala d’aquest verí. Un jull que tot ho corroeix i ensorra. Fins i tot, arribant a l’extrem horripilant d’haver vist -en algun enterrament, quan inhumaven el difunt- esbatussar-se membres d’un mateix clan familiar. L’amor obre portes, mentre que ésser rancuniós impedeix la renovació de l’aire. Les tanca. Reprenent la comparança amb el coronavirus, el rancor és una mascareta. Amaga el bo i millor de l’interior. Hom diu que els feliços tenen mala memòria i records bonics. Per què malbaratar temps en rancúnies/odis quan podríem aplicar una llei de mínims, si més no? Dos no es barallen si un no vol. Amb aquestes reflexions, tenim una triple sortida: entestar-se a romandre immòbil (no fer res), palesar noblesa o emparar-se en l’adagi del "quan fou mort el combregaren".
