HI ha gent que manifesta trobar-se sempre sense massa esma. Diuen que no tenen ànim per a res. Realment, em costa de creure. No serà que, alguna vegada, els hi val com a excusa barata per a escaquejar-se de tasques que no els hi són plaents? El que ja no em quadra tant, però, és la traducció castellana que algun lingüista fa d’aquesta dita: "Unos tienen la fama. Otros cardan la lana".
Des de sempre, m’agrada observar -amb cert esperit crític- la manera de fer de les persones que m’envolten. Confesso, però, que fer de psicòleg no és el meu fort. Massa vegades em puc equivocar en la meva anàlisi. Aquella "moda" d’etiquetar les persones esdevé un cabàs de prejudicis. A l’inrevés, crec alhora que em resulta gairebé impossible espolsar-me el "perfil" que m’han assignat, si és erroni. Reprenent la via per on anava, tanmateix, passo la pel·lícula de la meva etapa laboral. M’ho prenia tot amb rauxa i "estimant els colors" de l’empresa on servia. En el no sempre fàcil treball en equip, abundava la figura de l’arrepenjat. Aquell que, hàbilment es posava a rebuf de qui tibava. Suposant que algun dia se’l descobrís flagrantment, encara tenia la santa barra de rebotar-se i cercar algun "salconduit" que li permetés justificar la seva actuació. Lamento dir que s’amaraven per tres pecats capitals (l’orgull, l’enveja i la mandra). Llavors s’encomanaven a la tesi del "gos capat, que no pot ni vol deixar fer"). Posaré dos exemples més per a il·lustrar el meu raonament. En concret, els de les associacions de veïns i les AMPA de les escoles. Allí, alguns bons "jans" -de bona fe-accedien rotativament a formar part d’una junta. En el cas que algun "col·lega" esbrinés/intuís que tenien vàlua i empenta per a fer-ho, ja anaven de cara a adjudicar-los un càrrec en format vitalici. Així, ells quedaven alliberats. Els carismes de cadascun són variats. El que no permeto és l’abús descarat… En el vessant d’una paràbola evangèlica, discrepo de la mateixa "minuta" econòmica envers tots els treballadors que van a podar la vinya… No és lícit -per una sola hora de feina- que es pugui cobrar el mateix "cash" del qui ha gruat de sol a sol. Els cansats fan la feina, sí. Però els espavilats es veuen a venir d’una hora lluny.
