Ja han passat 40 anys del cop d’Estat que protagonitzaren tot un conjunt de militars i guàrdies civils. Se saben més coses, però no pas totes ni de bon tros. Agradi o no, els interrogants continuen. Sembla que blanquejar és el verb més conjugat de la temporada. És un verb de múltiples aplicacions i possibilitats. He escoltat el discurs de Felip VI. En aquestes alçades de la pel·lícula ja no hi ha lloc per a les sorpreses i sí per l’emprenyament/desconcert més ampli i generalitzat. Com s’explicarà la història d’aquests quaranta anys? Caldrà garbellar a fons.
Sempre és interessant remenar en els calaixos de la memòria i veure què recordem o què pateix un natural/progressiu enfosquiment. De les dates més assenyalades es recorden moltes coses. La pregunta és prou rutinària: On estaves/què feies aquella tarda? Cadascú té el seu particular 23-F i ho pot reproduir quan vulgui com passa amb les riuades de 1962, el concert de Pete Seeger de 1971, la mort de Franco de 1975 o l’arribada al centre d’instrucció per iniciar el corresponent servei a la pàtria – "Campamento San Gregorio, matadero de reclutas". Per descomptat, cal tenir una certa edat per fer aquest pelegrinatge malgrat que tots els interessats en aquest singular viatge poden pujar al tren a l’estació que més els hi plagui o pertoqui. Amb més o menys distància cronològica enllacem els punts més remarcats de la memòria per definir amb notable precisió el nostre passat. La silueta resultant és inalterable. Val a dir que, en el cas d’aquella jornada, es recorda absolutament tot. En bona part per la immensa por i perquè la majoria de projectes trontollaren durant forces hores. Per a la majoria d’amics i coneguts tot estava immers en una llarga i esperançada construcció: feina, habitatge, família, compromisos polítics i associatius… i de cop i volta es va envoltar d’una amenaçant fragilitat. Moltes preguntes i cap resposta. Ja hi tornem a ser!, deien els nostres avis.
Fou una sensació de gran abatiment la que vaig tenir aquella tarda-nit. Quin gran desànim en veure que el futur, individual i col·lectiu, es podia alterar de forma tan sobtada i menyspreable. Al matí treballava a l’Escola d’Arquitectura i a la tarda feia un parell d’hores de classe a secundària/BUP. La meva vocació -fer recerca en el camp de la història contemporània- començava sempre a mitja tarda, llevat dels caps de setmana que ho era a jornada completa. Molts dies m’escapava a la Casa de l’Ardiaca per remenar diaris antics dins la seva immensa/espectacular hemeroteca. Reconec que ho he explicat un munt de vegades. Disculpeu. Tot just en arribar a l’Arxiu Municipal de Barcelona, Tejero, al capdavant de nombrosos efectius de la Guàrdia Civil, entrava en el Congrés dels Diputats. Els conserges ho seguien per la ràdio i fins i tot reproduïen matusserament alguns passos militars. Aquell personal anà de taula en taula per avisar els investigadors de quina era la situació. Sortiren esparverats. Lògic. A mi ningú em va dir res. De fet, ja vaig entrar informat, a més era un perfecte desconegut i tampoc no tenia cap paper per cremar ni cap carnet per estripar. Em vaig quedar ben sol! Vaig marxar al cap d’una estona i encara vaig voler visitar al meu amic Joan Barrera que treballava a l’Agència EFE. Amb la seva finesa i categoria em va dir que era un mal dia per xerrar i recordar vells temps. Immensa obvietat. L’Agència de notícies era tot un festival.
Vaig tornar cap a casa després d’aquell singular pelegrinatge. La Mercè m’esperava per sopar. Vivíem en un piset molt acollidor. Feia molt poc que ens havíem casat i els projectes superaven i s’encaraven davant qualsevol rutina i/o adversitat. Ens volíem menjar el món. El silenci i algunes llàgrimes ens acompanyaren una bona estona. Les convincents paraules del Molt Honorable ens donaren un bri de serenor – Tranquil, Jordi, tranquil -. Malgrat tot, estiguérem desvetllats moltes hores. Fou una nit "inoblidable". Aquesta és una història en minúscules, insignificant i compartida, però sobretot revestida d’una incalculable emoció i preuada autenticitat.
