No fa gaires jornades vàrem poder gaudir de la notícia que la televisió de Catalunya (la nostra) fa 11 anys que lidera les audiències. Va tancar el 2020 amb un lideratge absolut anual i també liderant les dues franges de més consum: el "day time" i el "prime time". En aquests 11 anys, TV3 ha liderat 110 dels 132 mesos, els últims 41 de manera consecutiva, liderant tots els mesos dels últims tres anys, fet que representa un nou rècord. Pel que fa al rànquing de programes més vistos, TV3 situa 22 programes entre els 25 amb més audiència de l’any, i és la primera cadena que ho aconsegueix. A més, continua sent l’única cadena que té els informatius entre els programes més vistos. I un 99% dels dies ha estat líder un programa de la cadena.
TV3 compta amb la confiança dels espectadors per informar-se, en un any en què la informació ha estat molt important, i ha estat un referent informatiu. Els telenotícies són líders, dupliquen l’audiència dels informatius de les altres cadenes i creixen respecte de l’any passat. Han fet la millor mitjana anual de la seva història el "TN vespre" i el "TN cap de setmana vespre". A més, repeteixen lideratge i rècord històric per tercer any en valoració qualitativa i són líders en credibilitat i en imparcialitat. També té extraordinaris índexs d’audiència en programes d’entreteniment i encapçala el consum a través d’internet fent d’aquest mitjà un importantíssim element informatiu, educatiu, cultural i de lleure visual.
Davant d’aquesta garbellada de continguts i números guanyadors és difícil entendre l’última aposta de programació de la mateixa cadena en voler acostar-se a un model d’espai televisiu més propi de l’anomenada "telescombraria", allunyant-se així del rigor i senyoriu al qual ens té acostumats. Sabem que altres cadenes de televisió han fonamentat els seus èxits en l’escampada de les misèries humanes que, sent totes elles molt cridaneres, converteixen la televisió en un aparador de safareig i tafaneria força penós, i tot i això els ha funcionat. Baixar als inferns de les persones, les seves tèrboles situacions i l’exposició pública de les mateixes acostuma a interessar la gent, però també ens endinsa en un món més grotesc, selectiu i rebutjable.
Tothom fa de la seva vida el que vol o el que pot i no cal haver d’ajuntar cent persones per tal que de manera més o menys voluntària ens expliquin a tots: Qui ha donat sang? Qui creu que és generós? Qui comparteix els diners? Qui ha fet un trio? Qui ha plorat aquesta setmana i no ho ha dit? Qui recorda el primer petó i encara comparteix relació amb l’altra persona? Qui ha passat un moment tan difícil que ha perillat la seva vida? Qui ha acollit gent a casa seva? Qui ha compartit feina amb gent que no suportava?
Som conscients que és necessari l’adequació dels continguts de qualsevol mitjà de comunicació, canal o plataforma, a la trepidant i canviant evolució del nostre món. Els temes que interessen són diferents de l’avui per demà, però també és veritat que el tarannà de la gent, individualment i col·lectivament, són els que defineixen finalment un model de societat i de manera de ser. Els catalans segurament hem sabut fruir d’una televisió que ens ha apropat a la realitat sense gaires estridències.
Ens ha informat amb certesa i objectivitat, ens ha entretingut amb seny i cultura i sempre ha procurat oferir una petjada de dignitat en tot allò que ha programat. Mantenir algunes de les coses que ens han portat a aquest lideratge d’onze anys ha de ser referència a perpetuïtat. Voler ara assemblar-nos a altres propostes d’altres cultures, ni millors ni pitjors, però si diferents, ens portarà a tenir una televisió allunyada de la nostra identitat com a poble elegant i discret, en contra de la nostra autoestima com a societat respectuosa amb la vida de la gent.
