Avui fa quaranta anys de l’entrada del tinent coronel Antonio Tejero, pistola en mà, al Congrés dels Diputats. Quatre dècades després, encara queden testimonis d’aquell assalt a la democràcia disposats a explicar com van viure les llargues 18 hores del cop a una ciutat pendent de la tele i atemorida pels rumors d’alçament armat, detencions i fins i tot execucions. El fantasma d’una llista de “rojos” en mans de la ultradreta escara perviu.
Aquell 23 de febrer de 1981 la ciutat estrenava democràcia i un ajuntament d’esquerres disposat a arraconar el feixisme i reconstruir els barris. Res no feia pensar que tot saltaria pels aires a cop de pistola i amb una frase per a la història: “¡Todo el mundo al suelo!” Quatre dècades després d’aquell cop d’estat fallit, la ciutat recorda com va viure aquelles hores en què la democràcia va penjar d’un fil.
A l’Ajuntament. Feia tres anys que l’alcalde socialista Manuel Royes era al càrrec quan, de camí cap a l’Ajuntament, va rebre la notícia. “Venia de la fàbrica del meu avi, on hi treballava unes hores. En arribar a l’Ajuntament vaig cridar els regidors per reunir-nos a l’Alcaldia amb la ràdio, la tele i pendents del telèfon”. La imatge dels regidors del PSC, del PSUC i de CDC al despatx d’Alcaldia, amb un Mariano Moran (PSUC) recolzat a la taula de l’alcalde, recordant el pes dels comunistes, és la foto local del 23-F.
Jordi Labòria, regidor i mà dreta de l’alcalde, va ser l’encarregat de fer les trucades aquella nit. De la caserna de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional els van dir que tot estava tranquil: “No es preocupin, que no hem rebut cap ordre”.
Des de l’Alcaldia també es va trucar a Barcelona i a Sabadell, on l’alcalde “Antoni Farrés no es va poder posar al telèfon i vam parlar amb la seva dona”. La següent trucada, a València, amb ajuntament també socialista. “No m’ho podia creure. El telèfon el va despenjar un comandament militar, que va dir: ‘Aquí el Cuerpo de Transmisiones del Ejército’ -explica Labòria-, vaig quedar petrificat i vaig penjar”.
En aquell moment, la televisió ja mostrava els tancs pels carrers de València, comandats pel capità general de la II Regió Militar Jaime Milans del Bosch, després d’imposar l’estat d’excepció.
A la ciutat, Royes explica com el va impactar la salutació d’un policia municipal a la porta de l’Ajuntament. “Es va tocar el front per ensenyar-me el seu rellotge amb la bandera preconstitucional”. Aquella mateixa tarda, un grup de feixistes va baixar pel carrer de la Font Vella cantant el “Cara al sol’.
A l’Ajuntament i al carrer els franquistes tornaven a significar-se i, a les cases de la burgesia, tornaven el soroll de sabres. “Potser no n’eren impulsors, però els complaïa els que estava passant. Ens va arribar que havien confeccionat una llista de ‘rojos'”.
Els activistes cremen papers. Les primeres hores del cop van mobilitzar militants de l’esquerra, sindicalistes i una bona part de l’activisme social a la ciutat. Calia fer desaparèixer documentació comprometedora i, sobretot, fitxes i llistats que serien blanc per als feixistes si l’assalt de Tejero prosperava.
Als patis de moltes cases es van cremar octavetes. A la riera de Les Arenes, l’Asamblea de Trabajadores por Una Vivienda Digna (ATVD) hi va portar la seva documentació compromesa i hi va calar foc. L’entitat havia ocupat recentment els Pisos de Can Niquet, a la carretera d’Olesa, i als seus arxius hi figuraven els noms i la situació laboral dels ocupants dels pisos i dels seus activistes. El 23-F, als membres de la plataforma els van faltar cames per anar al local del barri d’Ègara i fer desaparèixer aquells papers comprometedors.
L’extrema esquerra fuig. Tots els demòcrates i tota l’esquerra es van sentir amenaçats la tarda i nit del 23-F. Ningú, però, va veure perillar tant la seva integritat física com els membres de les formacions comunistes, anarquistes i d’extrema esquerra, molts dels quals havien pagat la seva militància amb tortures i penes de presó. Per a molts, l’única alternativa era fugir.
Va ser el cas de Josep Maria Pi, condemnat a presó per la seva solidaritat amb els condemnats a pena de mort del PORE o del FAC. Pi recorda com aquella tarda “un company ens va explicar que gent de Fuerza Nueva i de la Brigada Político-social de Terrassa corrien pels carrers de la ciutat amb actitud amenaçant”.
Pi recorda que “alguns van fer desaparèixer documents, altres els van cremar i altres vam decidir fugir. Ens tenien fitxats i estava clar que seríem el primer objectiu”.
Amb dos companys, Josep Maria va agafar un cotxe i va emprendre camí “cap Andorra, però ens van aturar a Súria. Ens havien enganxat, pensàvem que no en sortiríem, d’aquella”. El control de la Guàrdia Civil va regirar el cotxe, els va identificar i els va obligar “a tornar a casa, amb l’amenaça que si ho tornàvem a intentar ens atenguéssim a les conseqüències”.
Una actitud massa condescendent, van pensar els militants. “Els guàrdies civils no les tenien totes. Eren agents de poble i no sabien quin suport tindrien, de manera que ens van deixar anar després d’una conversa del tot surrealista”.
Un cop a Terrassa, el grup va decidir “quedar-nos. Jo personalment vaig pensar que si havien de venir a buscar-me, que vinguessin. Vaig fer un tomb per la ciutat i tot estava tranquil”.
A casa d’un guàrdia civil. L’any 1981, el barri de Can Jofresa concentrava el percentatge més alt de policies nacionals i guàrdies civils de la ciutat. A un d’aquests domicilis Manuel Márquez, historiador i universitari aleshores, escoltava la reacció del seu pare, guàrdia civil, després de la irrupció de Tejero al Congrés. “Em va dir, en to protector: ‘Manolito, no salgas de casa ni llames a nadie'”.
Feia temps que Manuel Márquez anava a manifestacions megàfon en mà, que s’implicava en el moviment veïnal i la parròquia del barri. Més tard, la seva militància comunista el va confrontar amb un món, el de la caserna, “dur i repressor”.
Quaranta anys després del 23-F. l’historiador Manuel Márquez recorda que “molts sospitàvem i molts llibres recollien el paper que el Rei Joan Carles I va jugar en aquell intent de cop d’estat. Al darrere hi havia una maniobra política de l’extrema dreta i de la cúpula militar per forçar un govern de concentració. Joan Carles I va aprofitar el moviment per consolidar el seu regnat. Aturo el cop, poso en ordre l’exèrcit i reforço la corona”.
L’intent de cop d’estat “va recordar als demòcrates i a les esquerres que l’exèrcit, la monarquia i el règim tenien un poder extraordinari i la capacitat de transgredir la legalitat en democràcia”.
A Terrassa, hi afegeix Márquez, el 23-F va tenir unes conseqüències clares en el futur polític de la ciutat, on, després del cop, la unitat del PSUC va saltar pels aires, consagrant la divisió entre prosoviètics i postcomunistes.
Fins aquell moment, socialistes i comunistes estaven empatats a vots a la ciutat. Paradoxalment, apunta Manuel Márquez, “d’alguna manera el vot de l’esquerra rupturista s’esvaeix després del 23-F i la prova és que les manifestacions de l’endemà són per la democràcia i amb el monarca”.
