Avui se celebra el Dia Mundial contra l’LGTBIfòbia, un dia molt important per al waterpolista del CN Terrassa, Víctor Gutiérrez (29 anys). El boia madrileny va viure la seva homosexualitat en silenci fins que de mica en mica va decidir visibilitzar-la per tal que molts nens no haguessin de patir el que ell va patir d’adolescent. Olímpic a Río 2016, fa dos anys que és al CN Terrassa. És un ferm defensor dels drets LGTBI. A banda de ser un dels millors boies d’Espanya, fa xerrades a instituts i empreses, alhora que es continua reivindicant.
Què suposa per a vostè el dia d’avui?
Té un significat molt especial per a mi. Dins dels dies assenyalats en el calendari LGTBI, aquest és el que m’afecta més directament per la meva professió. I precisament l’esport és un dels àmbits en el qual més feina queda encara per fer i on menys visibilitat hi ha del col·lectiu.
Es commemora coincidint amb el naixement del futbolista Justin Fashanu, que avui faria 60 anys. Va ser el primer futbolista a declarar-se gai i es va suïcidar als 37 anys.
Tristament, es va suïcidar per tota la pressió que va haver de suportar. Això va ser el 1998. I des de llavors en el món del futbol no ha canviat absolutament res. Seguim escoltant encara avui la mateixa mena de comentaris i veient els mateixos comportaments en els recintes esportius. Tampoc no hi ha visibilitat d’esportistes LGTBI. Cal seguir reivindicant els nostres drets. I les institucions han de seguir treballant per fer de l’esport un espai segur.
Imagino que la seva intenció és que no calgués reivindicar tot això, que fos una cosa ja socialment superada i normalitzada.
Evidentment. Aquest és l’objectiu, que arribi un dia que no calgui reivindicar aquest dia. Però de fet penso que sempre és bo commemorar-lo com a record de tot el que s’ha trigat a assolir aquesta igualtat efectiva.
En l’àmbit personal, vostè va fer pública la seva homosexualitat l’any 2016. El sorprèn que encara avui en dia calgui denunciar determinats comportaments?
No em sorprèn perquè és el que he viscut des que vaig néixer. Tot i que la situació ens sembli nefasta, afortunadament jo penso que la societat va avançant en el terreny de la igualtat i la no discriminació. S’estan fent passes importants. I la societat està cada vegada més sensibilitzada amb aquests temes.
Però malauradament hi segueix havent comportaments homòfobs, igual que hi ha comportaments racistes.
Sí. S’han fet campanyes de sensibilització. La diferència és que en el cas del racisme es castiga, es persegueix i es condemna, això no passa amb l’LGTBIfòbia. En aquest sentit hem evolucionat molt poc. Als anys 80 sentíem càntics de “Michel, maricón” als camps de futbol. El 2000 sentíem “Guti, maricón” i fins fa ben poc fem sentit “Cristiano, maricón”. En 40 anys, el futbol no ha canviat res. Aquests crits continuen produint-se als recintes esportius de manera impune. Si això no es persegueix i es castiga és que no hi ha encara prou sensibilització. Hi ha una gran diferència entre com es legisla i com després s’apliquen efectivament aquestes lleis.
És a dir, no s’actua.
Tot queda en paper mullat. No em serveix de res tenir els mateixos drets que un esportista heterosexual si després al camp o a la piscina m’he de posar una careta i no puc ser qui soc de debò per por a represàlies.
Quina explicació troba a aquesta permissivitat? Què cal canviar?
És un tema fonamentalment d’educació. A l’etapa educativa és on es poden canviar les coses. És el punt d’inflexió on es pot canviar la mentalitat. A mi em van fer moltíssimes xerrades sobre drogues, hàbits alimentaris o dopatge, però mai m’han vingut a parlar de diversitat sexual. Cal actuar des de la base en el respecte i la tolerància a la diversitat. Això facilitarà molt el camí als joves LGTBI que estan patint i els donarà les eines a les persones heterosexuals per no discriminar, per no fer burla d’allò que és diferent. Si eduquem així els nens, en el futur veuran com una cosa normal que tinguin un company de classe o d’equip gai, lesbiana o transsexual, no com una cosa exòtica.
I en l’àmbit legislatiu, com es pot avançar?
Necessitem una llei per a l’esport on es reculli explícitament que als recintes esportius no es permeten comportaments LGTBIfòbics.
Fa la sensació que aquesta discriminació es veu multiplicada en el món de l’esport.
Sí. Té molt a veure amb els matisos de l’esport. Malauradament, l’esport és masclista. Ho veiem en la diferència que hi ha no només salarial sinó també de tractament mediàtic entre homes i dones. Qualsevol estereotip que s’allunyi del mascle mal entès no és vàlid per fer esport. Per això costa tant donar visibilitat als homosexuals a l’esport. Sembla que això els inhabiliti per dur a terme una pràctica esportiva d’alt nivell.
I també tenim el tema de la discriminació creuada.
Exacte. Seguim pensant que hi ha esports de nois i esports de noies. En esports considerats de nois, com el futbol o el bàsquet, a ningú no el sorprèn que una noia que el practiqui sigui lesbiana. Ningú no s’emporta les mans al cap. En canvi, en disciplines com el patinatge artístic o el ballet, no sorprèn que un noi sigui gai, però sí que una noia sigui lesbiana. El primer que cal fer és eliminar del nostre cap aquests estereotips. Només ens porta a posar-nos etiquetes i a pensar què està bé o està malament.
Hi ha molts homosexuals al món de l’esport? Perquè no “surten de l’armari” com va fer vostè?
Principalment, és un problema de por. De por a visibilitzar-se. Al final, els vestidors són com una família. I sentir que la teva família et refusa dóna molt vertigen, fa molta por. Hi ha por al refús dels companys, però també a què et puguin rescindir un contracte al·legant qualsevol altra circumstància. I als grans esports, com el futbol, viu una realitat completament diferent de qualsevol altre esport. Els clubs funcionen com empreses i hi ha molts interessos més enllà dels esportius.
Com els publicitaris.
Clar. Em semblaria molt estrany que un futbolista del Real Madrid, que té Fly Emirates com a patrocinador, o un del Barça, que el patrocina Qatar Airways, pugui sortir de l’armari. Són marques que venen a tot el món. I si la religió o la política són temes tabú, l’homosexualitat no està ben vista en moltíssims països. Llavors, no es fiquen en aquests temes.
Però als vestidors hi ha homosexuals i lesbianes.
Per descomptat. Penso que en la majoria dels casos, els mateixos clubs no els autoritzen a dir-ho. I entenc que no ha de ser senzill escoltar fins al dia de la teva retirada com un estadi sencer et crida “maricón”. Perquè això és el que passa a Espanya. No m’estranya que cap futbolista de primer nivell no hagi sortit de l’armari.
Quants esportistes homosexuals hi deu haver?
Les estadístiques diuen que al voltant d’un 10% de la població pertany al col·lectiu LGTBI. I l’esport és un reflex de la societat. Només cal fer comptes.
Per a un nen o una nena deu ser duríssim haver de viure la seva realitat sexual sense poder explicar-la a ningú.
Sí. Es viu un sentiment de moltíssima soledat, de no poder compartir amb ningú qui ets realment. Hi ha molta desinformació. La gent considera alguns apel·latius com a insults. I el que fan els nois és posar-se una careta i anar posant pedres a la motxilla. No val la pena passar per això. No té cap sentit.
Vostè hi va passar.
Sí, és clar. Durant la meva etapa com a adolescent i durant la pubertat, no vaig ser capaç de parlar-ho amb ningú. Recordo que als 17 anys, era tan important per a mi poder parlar a cara descoberta que vaig posar en risc la meva gran passió, que era l’esport, i ho vaig parlar amb el meu millor amic, que era company meu al Real Canoe.
Imagino que tindria molta por.
Clar. La primera por que sentia era que el meu amic ho pogués explicar a la resta de companys de l’equip i que això em dugués a haver de deixar l’esport. Per sort, vaig ser capaç de fer aquest pas. Afortunadament, la resposta de l’equip va ser molt bona. En aquest sentit, jo vaig tenir moltíssima sort, però hi ha molts nois i noies que no la tenen i que viuen en una realitat completament diferent.
Com ho va viure vostè?
Amb 18 anys vaig signar el meu primer contracte professional amb el Canoe i llavors decideixo que no ho pot saber ningú. A l’elit no coneixia cap esportista obertament homosexual. Tenia molta desinformació. Tots els comentaris eren sempre negatius. Tenia por. Amb el pas del temps, vaig anar agafant pes a l’equip, em vaig anar convertint en un jugador més important. Amb 24 anys vaig obtenir la capitania. Llavors ja em sentia més madur i vaig pensar què podia fer per intentar que el camí d’altres nens com jo tinguessin un camí més fàcil.
I què va fer?
Doncs, d’una manera natural, vaig deixar d’amagar-me, em vaig obrint amb els meus companys. I arriba un moment que es converteix en “vox populi”. Va ser tot un procés. Els meus amics ho sabien, d’altres s’ho imaginaven. I vaig decidir fer-ho públic perquè a mi m’hagués agradat tenir un referent com puc ser ara jo en el waterpolo, algú que sortís i digués: soc gai i soc esportista d’alt nivell. I no passa res.
I l’any 2016 va concedir una entrevista a la revista “Shangay Express” i ho va fer públic.
Vaig voler donar visibilitat a una cosa que existeix. Les coses que no es veuen és com si no existissin. Vam fer aquesta portada i va ser tot un èxit. La notícia va fer la volta al món. Des de llavors, tot el que m’ha passat ha estat positiu.
