Algunes persones que han passat la fase aguda de la Covid-19 presenten símptomes persistents de la malaltia. El perfil predominant en aquests casos, segons Salut, és el d’una dona de 40 anys. Carles Cadenas en té, però, 31, i des que l’abril es va contagiar del virus, no ha recuperat el bon estat de salut.
Quan va experimentar-ne els primers símptomes?
Vaig començar a sentir un dolor al pit. Jugo a handbol i no hi vaig donar importància. Però en pocs dies em vaig posar a 40 de febre i van veure que tenia una infecció als pulmons. A més, la meva parella havia donat positiu.
Van arribar a ingressar-lo?
Era a l’inici de la pandèmia, a l’abril, i els hospitals estaven saturats, així que em feien el seguiment a casa. Durant dues setmanes no em va baixar la febre. Només d’anar al lavabo, m’ofegava. Estava desesperat. De sobte, d’un dia per l’altre, el termòmetre va marcar 36 i mig. Però encara vaig estar dos mesos que no podia ni sortir de casa, ni baixar al jardí. Em marejava. M’ofegava.
Li van passar aquests mals?
De mica en mica vaig anar millorant. Ara bé, en quinze dies amb la Covid vaig perdre deu quilos. I ni molt menys estic recuperat. Encara ara tinc un mal de cap molt fort tot el dia, des de fa mesos. De vegades el sento en un costat, de vegades, en un altre. La veritat és que no em puc concentrar gaire. Simplement el fet de parlar una estona em costa, perquè de seguida m’agafa aquest dolor. Ara ja no em passa tant, però fins fa poc, simplement seguir una conversa, em costava, ja que implicava concentrar-me i em venia el mal de cap. M’han receptat moltes pastilles diferents, però ara per ara no n’hi ha cap que em funcioni.
Abans de passar la Covid estava bé de salut?
Jo em trobava perfectament. Era esportista. Com a molt podia tenir una mica de sobrepès. No podia imaginar-me, per res del món, que em passaria això. A més del mal de cap, una altra seqüela que em va quedar va ser l’insomni. Ara potser aquest problema, amb el pas dels mesos, se m’ha arreglat una mica, però viure una situació així t’afecta des del punt de vista anímic. Sobretot perquè passa el temps i el que veus és que no millores.
Què diria a qui no està d’acord amb les mesures de contenció de la pandèmia?
Que no siguin individualistes. Els meus companys d’handbol, que tenen de 18 a 22 anys, de vegades feien coses que no havien de fer. Però ara han vist que fa mig any jo era el seu company a la pista… I ara, per un virus, m’he de mirar el partit des de la grada.
