Públic dempeus aplaudint de forma intensa els ballarins i ballarines del Ballet Nacional d’Espanya (BNE), al seu director, Rubén Olmo, i els músics. Amb aquest moment, apoteòsic, es tancava l’actuació del dissabte al vespre d’una companyia que va demostrar una vegada més que té un gran nivell qualitatiu. L’espectacle del BNE va complaure molt perquè tot el cos de ball, més de 40 artistes a escena, va defensar les peces proposades per Olmo amb un excel·lent.
El BNE és un ballet conegut pel públic de la dansa del Centre Cultural Terrassa. La companyia havia visitat la ciutat sota la direcció d’Antonio Najarro i ara ho ha fet, per primera vegada, amb Rubén Olmo, que n’és responsable des de setembre de 2019. La companyia ja havia estat programada l’any passat, però, malauradament, la Covid va ajornar les dues cites fixades fins a una nova que ha tingut lloc aquest cap de setmana. EL BNE va fer quatre funcions, de divendres a diumenge, un fet insòlit però necessari per a les mesures sanitàries.
El públic, que feia temps havia adquirit les localitats, esperava el ballet amb molta expectació i va quedar molt satisfet. El BNE va triar un repertori de quatre coreografies per la dansa espanyola estilitzada, l’escola bolera i l’escola flamenca, que es van fer vibrar i emocionar. Tots els ballarins, amb uns figurins tant elegants com bonics, va constatar una formació dúctil i una tècnica perfecta amb molta expressivitat. Va ser un espectacle que va portar a l’essència del ball, la qual va dialogar en tot moment amb la il·luminació.
La primera part es va encetar amb “Invocación bolera” amb un conjunt de danses amb l’ús de les castanyoles que ens van captivar pel seu moviment i ritme, tant elegant com seductor. Després va venir “Jauleña”, una peça que s’inspira en la confluència de cultures (cristiana, jueva i àrab), creada i interpretada per Olmo. El seu ball va ser captiu de totes a totes. Olmo es va expressar amb el cos ple de sentiment sobre les notes d’un Manuel Busto que a voltes requerien una dansa encalmada i d’altres més frenètica, giravoltant sobre si mateix fins a perdre’s en una dimensió desconeguda. I, a continuació, “Eterna Iberia”, un passeig vital per diferents estils de la dansa espanyola, amb interpretacions grupals, en solitari (brillant Eduardo Martínez en “Farruca”) i passos a dos. De nou va haver-hi peces amb l’ús de la castanyola i s’hi va afegir la capa espanyola i el barret cordovès. Quin domini del cos i dels elements afegits com les capes! Quina exhibició artística! Va haver-hi moments que era com si observessin imatges en dansa en una gran pantalla.
La segona part, “De lo flamenco”, va ser un homenatge al ballarí i coreògraf Mario Maya, un dels grans mestres de la dansa espanyola, un investigador incansable i un referent d’aquest gènere i art artístic. La coreografia es va endinsar de ple en el ball flamenc i amb músics amb directe que van evocar versos de Miguel Hernández i García Lorca, entre altres. De nou, vam quedar atrapats per un ball a ritme de braceig, de vestits de cua i “zapateado” que desprenia una vitalitat i una força desbordada.
Gran festa
“De lo flamenco” va ser una gran festa i així ho va rebre el públic que, espontàniament, va aplaudir i va dedicar “bravos” abans del final, com ho havia fet també a la primera part en alguns moments àlgids de la funció. També aquí va haver-hi sorpreses de solos molt ben interpretats, d’aquells que tallen la respiració, com el que va oferir José Manuel Benítez, en “Romance del emplazado”.
