EN la vida dels pobles i les nacions, sempre hi ha hagut moments esplendorosos i moments de decadència. És llei de vida. L’important és escurçar al màxim els temps de decadència, per donar pas als d’esplendor. És el que podem fer ara, si així ho decidim aquest diumenge. Tenim a la mà girar una pàgina de la nostra història, i obrir-ne una altra, radicalment diferent.
Per als qui hem viscut en primera línia aquests quaranta-dos anys de democràcia recuperada, hem estat testimonis de grans moments, al costat d’altres de molt deplorables. Només cal pensar en l’esplendor dels Jocs Olímpics del 92, i comparar-ho amb el desastre dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, en el Parlament de Catalunya. Dos extrems del que pot fer un mateix poble, una mateixa nació, de la mà d’un potent lideratge positiu en la persona de Pasqual Maragall, o d’un de negatiu de la mà d’un il·luminat com Puigdemont. El resultat, l’hem tingut ben a la vista, i del segon en patim les dures conseqüències.
Acabem una campanya electoral en una situació mai imaginada, però la campanya és cosa secundària perquè per anar a votar s’ha d’avaluar el que s’ha fet en els darrers anys. I ja no només els darrers tres anys d’aquest govern, sinó els deu anys des que es va iniciar l’anomenat procés independentista.
Hem comprovat com de fàcil és encendre un foc, i com de difícil és apagar-lo. Hem trencat la societat, hem dividit famílies, amistats i col·lectius. Hem fet marxar milers d’empreses, i el prestigi de Catalunya ha caigut per terra. El govern està en mans de mediocres que tot ho justifiquen amb el victimisme habitual, barallats entre ells, de manera que no tenim govern. En tenim uns quants que tenen càrrecs i que actuen per lliure, en funció dels interessos de partit, en comptes dels de la gent.
En campanya, com tampoc abans, no han gosat tocar el temes que realment importen. No hi ha cap intenció d’assumpció d’errors i reconeixement de camins impossibles. Es més, fins i tot es permeten voler repetir tot el que ha fracassat, sense dir res sobre temes tan rellevants com que en els propers tres anys Catalunya ha de retornar 32.000 milions. Ni explicar les caigudes d’activitat, el descens del PIB, la pèrdua de competitivitat, etc. Això no toca. Volen quedar primers, per poder imposar als segons les seves condicions.
Ho sento, però la cosa ja no dona per a més. Un país pot tenir un mal govern durant un temps, però és impensable allargar-lo fins a esdevenir suïcida. El desgavell intern i extern ha arribat a cotes insostenibles, i ens obliga a tots a ser responsables. A vegades toca votar, no a qui més t’agrada, sinó a qui veus més responsable i preparat.
En aquests moments, especialment a final de campanya, ha quedat clara l’única alternativa viable i positiva per poder encarar els durs temps que ens esperen. Hem gastat el que teníem i el que no, de manera que el nou govern té per endavant uns reptes enormes. Només si s’ajunten persones molt preparades, amb ganes de fer una feina històrica, per revertir tots els danys causats, ens en podrem sortir en un temps raonable. Entenent per raonable un bon nombre d’anys.
Ni Junts x Cat ni ERC disposen de persones preparades perquè hem vist les seves actuacions i no han estat capaces d’incloure cares noves i preparades en les seves llistes. A més el grau de conflictivitat ha arribat a cotes que fan impensable una repetició de pacte. Es mereixen passar a l’oposició, pel mal govern exercit i per les males relacions demostrades.
I és hora de donar opció a l’alternativa que representa Salvador Illa, al capdavant d’un partit de govern, en multitud d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions i el govern central.
És un polític preparat, assenyat i amb disponibilitat d’equip com per poder dur a terme els profunds canvis que tenim al davant. Tenim a la mà, amb un senzill gest, fer possible un nou futur.
