EL proper dia 11 de febrer de 2021, memòria de la Mare de Déu de Lourdes, celebrarem la XXIX Jornada Mundial del Malalt.
És un moment propici per recordar les persones malaltes i aquells qui en tenen cura, tant als llocs destinats a la seva assistència com en el si de les famílies i comunitats.
En aquests moments tenim ben presents especialment aquells qui sofreixen arreu del món els efectes de la pandèmia del coronavirus, que continua essent un flagell, malgrat que el procés de vacunació ha començat fa vàries setmanes.
En el missatge d’enguany el papa Francesc exhorta a seguir l’exemple de Jesús, que convida a "aturar-se, escoltar, establir una relació directa i personal amb l’altre, sentir empatia i commoció per ell o per ella, deixar-se involucrar en el seu sofriment fins a fer-se’n càrrec per mitjà del servei".
L’experiència de la malaltia fa experimentar que nosaltres som vulnerables i necessitem els altres, que depenem els uns dels altres.
La nostra realitat d’éssers creats es copsa amb més claredat i ens recorda que depenem de Déu.
Quan la malaltia colpeja la nostra persona o el nostre entorn, ens envaeixen el temor i la incertesa.
En aquests moments surt la pregunta pel sentit de la vida i de les coses, i necessitem amb urgència respostes als nostres perquès. La figura de Job il·lumina les nostres vides en aquestes situacions.
En un moment determinat ho perd tot: familiars, béns, amics, salut. Sembla que Déu l’abandona, en un silenci total. Amb tot Job parla amb Déu, li crida, i en la seva pregària, malgrat tot, conserva la seva fe i, al final, descobrirà el valor de la seva experiència i del silenci de Déu.
Finalment Déu li respon, li obre un nou horitzó molt més ampli. S’adona que el seu sofriment no és una condemna o un càstig, ni tampoc no és un estat de llunyania de Déu o un signe de la seva indiferència. A la fi, del cor ferit i guarit de Job brolla una declaració commoguda que ressona amb energia: "Et coneixia només pel que en sentia dir, però ara t’han vist els meus ulls!" (42,5).
Durant la pandèmia actual va sortint a la llum el millor i el pitjor de l’ésser humà i de les institucions. Moltes carències dels sistemes sanitaris han afectat les persones malaltes, els ancians, els més febles i vulnerables.
Per sort, també s’ha posat en relleu l’entrega i la generositat dels agents sanitaris, les forces de seguretat, d’un gran nombre de voluntaris, molts d’ells joves, treballadors d’àmbits diferents, institucions d’acció caritativa i social així com les educatives, tant eclesials com civils, les pròpies famílies, sacerdots i religiosos, i tantes persones que amb sentit de responsabilitat i amor al proïsme ha ajudat tants malalts i les seves famílies.
La malaltia, el dolor i la fragilitat ens fan més humils i ajuden a girar la mirada envers Déu i els germans.
En aquest sentit, vull recomanar en aquesta carta l’experiència de pelegrinar a Lourdes. Lourdes és sobretot una escola de fe, de pregària i de solidaritat, una escola de vida i d’evangeli, un lloc que ajuda a aprofundir en el coneixement de Jesús i del seu missatge de salvació, que exhorta a la pregària i la conversió.
És un lloc especial d’encontre entre el cel i la terra, un lloc de comunió i esperança. És una llar molt especial i acollidora per als malalts, els petits i els senzills.
Us convido, doncs, a tots a fer aquesta experiència de peregrinació, per oferir la vida, i demanar forces per continuar fent camí i compartir els patiments i sostenir-nos mútuament, per a cuidar-nos els uns als altres amb amor fratern, sota l’esguard de la Mare.
* L’autor és bisbe de Terrassa
