S una molt gran notícia que s’hagi assegurat la continuïtat del diari que tenim a les mans. I no tan sols la continuïtat, sinó que se li proporcioni un horitzó de futur al més acomodat possible als nous desafiaments que té i tindrà la premsa local els propers anys. La nova empresa editora ha sabut veure el potencial que té Diari de Terrassa i, amb els canvis que faci falta, és una sort per a la ciutat que no hagi de desaparèixer la que ja és una capçalera històrica en la que ha arribat a ser la tercera ciutat del país.
La situació de la premsa escrita i en paper és extremadament difícil arreu del món. I no és conseqüència de males decisions particulars sinó d’uns canvis generals que estan fent trontollar tots els diaris, grans i petits, generalistes i especialitzats, locals i nacionals. Els hàbits individuals per informar-se han viscut uns canvis enormes i ràpids, és a dir, sobtats, que, si bé es podien veure a venir, era molt difícil poder-hi reaccionar empresarialment al mateix ritme, havent d’acomodar-hi velles estructures organitzatives. Com ha escrit James Altucher, un audaç emprenedor novaiorquès que no té manies a explicar que de les 21 empreses que ha creat 17 han fracassat -però que ha escrit el llibre sobre emprenedoria més venut de Wall Street Journal-, a la Història -en majúscules- cal establir un abans i un després de la banda ampla a la Xarxa. Un progrés tecnològic que ha trastocat profundament els nostres estils de vida. Res ja no és com ara fa deu o quinze anys. Des de les maneres de treballar fins a les maneres de relacionar-nos entre nosaltres. Imagineu què passaria a la nostra vida laboral, comercial, bancària, escolar, cultural i d’oci, la vida familiar o entre grups d’adolescents, si només durant una setmana internet deixés de funcionar!
El 4 d’abril de 2020, David Leonhardt escrivia un article molt pertinent a The New York Times per al que ara estic comentant. Explicava que internet s’ha carregat la publicitat impresa que era la principal font d’ingressos dels diaris. Havia arribat a ser els dos terços del total. I ha enfonsat aquesta indústria. Als Estats Units, amb una fortíssima tradició de premsa local, entre 2008 i 2019 ja s’havien perdut el 25 per cent dels llocs de treball i es compta que en poc temps més en seran el 50 per cent. I, tanmateix, la desaparició de la premsa local és gravíssima des del punt de vista de la solidesa de les comunitats. El ciutadà deixa de saber res del seu govern local, de les seves escoles, de les dinàmiques laborals o de la vida cultural i esportiva de la ciutat. Hi ha estudis acadèmics que demostren que sense premsa local baixa la participació electoral i disminueix el compromís cívic. Leonhardt cita Joshua Benton, director del Nieman Journalism Lab, que ha dit amb molta raó: "Els diaris locals són petites màquines que generen democràcies més saludables". Un diari local és imprescindible per garantir la cohesió, el vincle, la pertinença, la convivència i la confiança. Vet aquí el que també hi havia en joc a Terrassa, i que ara s’ha preservat! Cal felicitar, doncs, la iniciativa empresarial que se n’ha fet càrrec, tal com cal ser agraïts amb l’empresa que, en moments no menys difícils, ja en va agafar les regnes i que l’ha portat fins avui. Hi ha deixat suor i llàgrimes, però per damunt de tot il·lusió, tenacitat i voluntat de servei. Algun dia n’haurem de parlar estona i reconèixer que, sense aquests terrassencs que són Julián Sanz i família, no s’hauria arribat on som ara.
