LA crònica negra i perversa d’aquesta pandèmia comença a ser llarga i diversa. No podíem imaginar que la distribució i administració de les vacunes tingués tantes incidències en el nivell de la més estricta i propera quotidianitat.
No hi ha dubte que el desplegament global del repartiment i vacunació representa una empresa de dimensions inimaginables: vacunar tota la humanitat no és cap tonteria. No n’hi ha precedents. Ja està tot dit sobre el que això suposa. Però ben cert, també, que el dia a dia ens porta tot un reguitzell d’incidències, potser de notícia breu i pàgines interiors, però que diu molt de la mesquinesa i l’egoisme de moltes persones. Determinades actuacions personals ofereixen, molts i continuats, denigrants exemples amb què no comptàvem.
Aquesta pandèmia s’ha convertit en una constant lliçó d’aprenentatge i una crida a la reflexió sobre la dignitat humana. A peu de carrer ens trobem amb una seriada història on s’expliquen els tripijocs de tota mena de personal per passar al davant i aconseguir la cobejada dosi. Aquesta història mereixerà un volum sencer en la immensa enciclopèdia que expliqui, en el seu dia, la història global de la Covid.
Cada acció de picardia i malesa per part de l’espavilat de torn enrareix quelcom més un panorama marcat pel desencís, la tristor i el desànim.
Astuts, murris i bergants argumenten una pronunciada exposició al risc de contagi en justificar la preferent punxada de torn. Vull suposar que la resta de mortals no hi estem exposats. Vergonyós!
No saps si riure o plorar quan s’escolten els motius d’aquells que s’han vacunat quan no tocava. Polítics, militars, directors d’hospitals, personal divers, familiars, amics i saludats formen part de l’auca del menyspreu i la denúncia.
L’enginy fa meravelles i recorda d’altres moments de la nostra història recent. La roïnesa d’alguns personatges em fa pensar en el temps de la postguerra a cavall entre la dècada dels quaranta i els primers cinquanta.
La fam ofegava i el racionament era del tot insuficient per garantir la supervivència personal i familiar. Calia molta imaginació per enganyar la gana i molt pocs escrúpols per part d’alguns. En plena autarquia hi hagué una cursa desbocada de tota mena de personatges que, enmig de la més absoluta misèria, portaven una vida airosa gràcies a l’estraperlo i el mercat negre. Disposaven d’excel·lent cafè, tabac, sucre, oli i mitges de qualitat. Especulaven i aconseguien favors que encara romanen en el silenci de la memòria col·lectiva.
Alguns es van enriquir amb el conreu de l’abús i la nul·la solidaritat amb la gent necessitada que era la gran majoria.
L’arribada de la penicil·lina a Espanya -1944- fou un clam d’esperança i celebrat miracle per guarir diferents malalties. S’acabà cotitzant a preu d’or i esdevingué un producte de molt difícil accés per preu, especulació i oferta disponible. Va entrar de ple en un mercat il·legal i pervers. Hagueren de passar uns quants anys per normalitzar la distribució d’aquell producte.
La vilesa i dolenteria d’aquests dies m’han suggerit alguns records que els avis i els pares m’explicaven. La història ens continua advertint.
