Les llibreries acullen, des d’ahir, una novetat literària que ens toca ben de prop. Club Editor ha reeditat “Cartes a l’Anna Murià” de Mercè Rodoreda que, publicat per Edicions l’Eixample l’any 1985, estava exhaurit des de fa molt de temps. El llibre del Club Editor, a més, ofereix una petita perla: dues cartes inèdites d’Anna Murià, de l’1 de juliol de 1949 i del 3 de desembre de 1956, trobades a l’Arxiu Històric de Terrassa.
La publicació es pot considerar molt terrasenca per dos motius. Per una banda, perquè Anna Murià, juntament amb el seu company Agustí Bartra, es van establir a Terrassa després de l’exili i d’altra perquè el pare de Mercè Rodoreda, Andreu Rodoreda, era fill d’aquesta ciutat, tal com van publicar a propòsit de l’estrena de l’obra “La plaça del Diamant” al Teatre Nacional de Catalunya el novembre de 2007.
Rodoreda i Murià es van conèixer en l’exili, a França, en acabar la Guerra Civil. La primera, amb la seva família, va cercar refugi a Tolosa de Llenguadoc, Roissy-en-Brie. En aquest lloc, ambdues van coincidir amb altres escriptors catalans com Pere Calders, Pere Quart, Francesc Trabal i Agustí Bartra, aquest últim futur company de Murià. Alguns dels autors, com Murià i Bartra, farien encara un segon viatge molt més llarg fins a Mèxic.
S’explica que l’autora de la “Colometa” i de la “Dama de les Camèlies” no va escriure ni memòries, ni diaris, ni dietaris i que per això es valora molt la correspondència, perquè d’alguna manera permet apropar-se més al seu interior vital. Rodoreda i Murià es varen fer molt amigues gràcies a l’exili i es van continuar escrivint quan es van separar per triar refugis diferents.
Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas han estat les encarregades de revisar tot l’epistolari entre les dues escriptores que van intimar fora de Catalunya. D’aquesta relació estreta en queda constància en aquesta lletra de Rodoreda a Murià el 5 d’abril de 1940: “Estimada Anna, m’has fet molta falta i encara me’n faràs més”.
Revelacions
Les dues van parlar de la guerra, de la postguerra i exili. “Em sap greu no haver vingut en vosaltres, m’hauria sentit més acompanyada, hauria treballat, en requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me’n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin”, escriu a la companya de Bartra. I no amaga que no li agradava el color de pell negre dels ciutadans de l’altre continent. Murià, sense jutjar-la, li explica que exiliar-se a un país on hi ha gent de tots colors és la millor cosa que ha fet a la vida. I també parlava Rodoreda del seu ofici. “Qui no és feliç és perquè no vol i ja estic cansada de fer de dama de les camèlies”, així com de la relació d’amor amb Armand Obiols.
El llibre, a més de dues cartes inèdites amb Murià trobades a l’Arxiu Històric, inclou un epíleg de Margarida Puig, nora de Rodoreda, que mostra l’altra cara de la història: la mare dins la família, encara que no hi fos. Perquè de fet, la mateixa Murià reconeix en una de les cartes que la seva amiga no tenia cap sentiment per la maternitat.
