NO sé fins a quin punt una administració local té cap capacitat per resoldre la demanda que el PSC local ha presentat al ple per evitar l’exclusió financera de la gent gran. Probablement acabarà en una resolució sense cap recorregut pràctic. Però el cert és que es tracta d’un gran problema que, imparablement, s’anirà agreujant cada dia més. La banca, al contrari dels corrents que defensen la proximitat com a valor de futur, cada dia és més un servei allunyat del client, quan no un negoci a qui el client petit -sigui gran o no- li fa una nosa enorme. I, mort el client, morta la banca tal com havia estat.
La petició del PSC ha coincidit amb una experiència desagradable que he viscut fa pocs dies. M’havien pagat una feina amb un xec de poc valor, i vaig voler-lo cobrar en una oficina de l’entitat que l’havia emès. El primer inconvenient ja va ser trobar una oficina relativament propera a casa. La segona sorpresa va ser que els caixers automàtics d’aquesta entitat no admeten xecs i que cal passar per finestreta. Però la tercera és que, quan vaig poder trobar una estona en horari d’oficina per anar a la finestreta, se’m va fer saber que a caixa només atenien fins a mig matí. Finalment, vaig haver d’anar a una entitat de la competència per poder ingressar el meu xec. Tot plegat, un parell d’hores perdudes amb anades i vingudes més valuoses que el meu xec.
La meva impressió -l’oficina on vaig anar fa pocs anys era plena d’empleats i clients, i aquesta setmana estava desoladorament buida, amb només dues persones, i jo tres- va ser que els clients petits fem nosa; que volen que deixem de fer servir xecs i que volen que totes les operacions es facin telemàticament; que encara tancaran més oficines i només en quedaran de personalitzades, d’aquestes d’anar-hi a parlar i prendre cafè per a clients exclusius a qui es fan les ofertes bancàries no menys exclusives. En definitiva, que els serveis bancaris acabaran sent tots en línia i per telèfon (també amb llargues esperes), a través d’una relació distant, freda i anònima. L’exclusió financera no és només un problema per a la gent gran, doncs, sinó de tothom que té un compte corrent per poder gestionar -sense escapatòria- els pagaments habituals. I l’alternativa de les webs i aplicacions bancàries és envitricollada perquè carrega la feina dels antics empleats sobre el mateix client. En pocs anys les monedes i els bitllets només els coneixeran els col·leccionistes.
En aquest context, la banca tal com l’hem coneguda és en camí de desaparèixer. Per reduir el seu paper a allò que fa ara, no és estrany que en poc temps siguin Apple, Amazon o alguna cadena de supermercats els qui ens faran de banca, gestionant pagaments i oferint crèdit al consum. I probablement ho faran més bé i més fàcil. En algunes estades en universitats americanes, ja fa anys que els estudiants feien servir les caixes dels supermercats per obtenir efectiu. Aviat tindrem caixers automàtics al súper del costat de casa.
He lamentat en moltes ocasions la desaparició de les caixes en general i de Caixa Terrassa en particular, perquè eren el que ara en diem un servei de proximitat. Potser tampoc no haurien resistit les exigències del mercat financer, ara que els diners no valen res i que, aviat, haurem de pagar per tal que ens custodiïn el sou de cada mes. En tot cas, la situació actual causa perplexitat i molts inconvenients. Tanmateix, estic gairebé segur que, morta la banca actual, d’aquí a poc es reinventarà el servei financer de proximitat.
