Ha començat la campanya més estranya i complexa de la història de la democràcia a l’Estat espanyol. Els paràmetres sobre els quals pivotaran els comicis no només són sobre esquerra i dreta; també l’extrema dreta; sobre independentisme; constitucionalisme, i amb l’espasa de Dàmocles del coronavirus sobre tot plegat. El CIS diu que guanya les eleccions el PSC pel tan grapejat “efecte Illa” i el CEO diu que serà Esquerra Republicana, a poca distància de Junts per Catalunya, amb el PSC en tercera posició.
A més, la incertesa dels resultats i la lògica de l’estratègia política generen situacions de gran peculiaritat. En primer lloc, el front independentista té a tocar, segons va publicar ahir el Centre d’Estudis d’Opinió, la majoria que sempre ha reivindicat per enfortir les seves posicions negociadores i la imatge internacional del procés. Al mateix temps, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya mantenen més que mai el seu enfrontament mai amagat, amb l’hegemonia de l’independentisme com a horitzó, al marge de qualsevol altra qüestió. Si es donen els resultats que pronostica el CEO, Esquerra, Junts i CUP, que elevarà notablement el seu nombre de diputats al Parlament, podrien assolir una àmplia majoria. La CUP ja ha mostrat la seva predisposició a entrar al Govern, amb tot el que això pot implicar.
Però és probable, també, que la matemàtica parlamentària permeti un govern tripartit liderat per Esquerra Republicana o PSC, segons l’enquesta que agafem, amb la participació d’En Comú Podem. Aquesta via, sobre la qual s’ha parlat molt, genera aquelles situacions difícils d’entendre. Junts adverteix sobre ella per afeblir el suport del vot independentista a Esquerra i els republicans s’escarrassen a dir que no pactaran amb el 155 que va defensar el PSC. Curiosa situació quan ERC s’ha convertit en una de les crosses del PSOE al Congrés dels Diputats. Mentrestant, el PP i Ciutadans continuen dessagnant-se a Catalunya, amb la sempre pertorbadora irrupció, per petita que pugui ser, de Vox.
I tot això amb la polèmica sobre l’oportunitat de la convocatòria electoral, sobre el permís d’assistència als mítings i sense oblidar que aquestes eleccions han estat forçades per un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que, amb la seva decisió, s’ha convertit en el gran protagonista dels comicis. Tot plegat inversemblant.
