Un bon polític és aquell coneixedor de les seves aptituds i les seves limitacions, i en funció d’aquests paràmetres posa límits als seus objectius i ambicions. Afegiria, i es queda un grau per sota del que podria assolir, per treballar i actuar, amb comoditat i solvència.
Tenir ambició i amplis objectius, és consubstancial en un polític. I no solament en un polític, en tota persona que busca un futur engrescador. Qui pretengui només sobreviure, no necessita ni una cosa ni una altra. En aquest cas, no es fiqui en política perquè espatllarà tot el que toqui.
Però, ara mateix, tenim un gran nombre de personatges mediocres que s’han refugiat en la política per a sobreviure. I no amb petits sous, sinó amb els que corresponen a càrrecs de gran rellevància. Personatges de tercera, amb responsabilitats de primera. Resultat: un autèntic desastre, per a tots nosaltres.
No estic en absolut d’acord en la dita que “cada poble té el que es mereix”. En absolut. Ara, tenim el que no ens mereixem. I contra aquesta dita i la resignació ens toca jugar a tots plegats per sortir del pou on estem ficats. Del contrari, el nostre futur personal i col·lectiu serà igual de mediocre i insegur. Hem passat d’una nació pròspera i amb un gran futur, a un territori secundari. Ens estan passant al davant, territoris que ens miraven des de lluny, i ja els tenim davant nostre.
Des del moment en que es va decidir trencar amb la legalitat, i pretendre una fugida endavant, sense cap fonament sòlid, Catalunya va perdre el nord i la carta de navegar. Son deu anys de navegació erràtica, plena de fracassos, portats per inadequats mariners que ni saben interpretar les cartes de navegació ni disposen de brúixola .
Quan això passa, uns pocs il·luminats creuen poder trencar el jurament fet, a l’accedir al càrrec de diputat al Parlament, vulnerar el Reglament segons el qual vàrem establir per unanimitat dels 135 membres, que només quan 90 es posessin d’acord per modificar-lo, es podria fer, i en canvi amb només 72 ho varen imposar. O quan van decidir trencar l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, van iniciar un camí impossible, de previsible final: la presó, uns, la vergonyosa fugida, uns altres.
Transcorreguts tres anys, de desori, lluites internes i desgovern, ens calen eleccions com única sortida adequada per a conformar un Parlament de Catalunya, radicalment diferent al que tenim ara. A la vista de les candidatures elaborades per ERC i Junts x Cat, no solament no han aconseguit trencar amb el passat, sinó que han augmentat la seva mediocritat. No han estat capaços d’anar a buscar persones de prestigi reconegut, en els diferents àmbits, per a substituir els desgastats membres del govern.
Al contrari, han mantingut llistes , en el cas d’ERC, o han fet un simulacre de primàries, en el cas de Junts x Cat, amb un resultat final que només es pot qualificar d’un autèntic desastre. Posen Puigdemont de cap de llista, per atreure vots, considerant Laura Borràs una figura secundària, i ni un ni altra, poden ser candidats a la presidència. Un per fugitiu, i l’altra, perquè d’aquí a poc temps quedarà inhabilitada, pels suposats delictes comesos. Si continuem la llista, diria que fa més por que goig.
Fins aquí podíem arribar. No anem més enllà perquè tot el perdut, perdut està, i ara convé recuperar part del temps i les ocasions perdudes per minimitzar danys i posar-nos en la carrera de la recuperació de la mà, d’una bona sintonia amb el govern central, i amb ell de la Unió Europea, d’on vindran enormes ajuts econòmics que poden suposar el retorn a la normalitat perduda, si va acompanyada del retorn del seny. Francament, això només ho veig possible, en la persona de Salvador Illa.
